Pirates de L’Hospitalet davant les properes eleccions municipals

Amb l’horitzó de les eleccions municipals de maig de 2019, l’assemblea de Pirates de Catalunya ha sotmès a votació entre els seus afiliats i afiliades diferents escenaris per establir el rumb de Pirates a L’Hospitalet.
Entre les opcions plantejades hi havia treballar dins de l’evolució de l’actual confluència de Canviem LH, amb la CUP LH, Poble Actiu i Primàries per L’H o la participació indirecta en els pròxims comicis a través d’altres forces polítiques. En la votació, que s’ha ratificat a nivell d’Assemblea General de Pirates de Catalunya, cap de les opcions presentades ha obtingut la majoria de 2/3 necessària. 
Un cop analitzat el resultat de la consulta, Pirates de l’Hospitalet seguirà com a moviment polític al marge dels partits amb representació, donant llibertat i suport tècnic i logístic als seus afiliats que vulguin lliurament participar com independents a altres espais, que no atemptin contra l’ideari pirata.
Aquests resultats s’han traslladat a Canviem LH, i a totes les formacions amb les quals hi ha hagut converses durant els darrers mesos.
.
La Coordinadora de Pirates de l’Hospitalet

Comunicat de Pirates de l’H vers el tramvia de la Diagonal

Són moltes les entitats de la ciutat que han demanat la interconnexió del tramvia, entre elles els sindicats, les universitats i les associacions de veïns i de comerciants. La seva construcció equivaldria a remodelar la Diagonal, convertint-la en una gran avinguda moderna que donaria molt més valor al passeig i a la qualitat de vida dels ciutadans. La construcció dels 3,8 km que manquen del tramvia, estalviaria moltes tones de CO2 anuals a l’aire de la ciutat. Es calcula que un tramvia equival a 400 cotxes o entre 3 i 4 autobusos, amb un consum molt inferior.

Per a tot això els Pirates de l’Hospitalet fem una crida a totes les parts implicades perquè tornin a la sensatesa i es pugui començar la seva construcció. Els pirates no podem entendre que les picabaralles entre els diversos partits impedeixin la consecució d’una tasca tan important, que implica el benestar, no només dels barcelonins sinó dels ciutadans de bona part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

No podem oblidar que la ciutadania és la usuària d’un servei públic, que en principi no pot donar valor a si la inversió o la seva gestió és pública o privada. Per a la ciutadania això no té tanta importància, els usuaris pagaran el mateix bitllet, al mateix preu i amb la mateixa tarja, sigui d’un viatge, la T10 o altres. L’usuari metropolità ja està acostumat a utilitzar la mateixa tarja a diferents línies de bus, siguin privades o públiques. Per a la ciutadania és molt més important que l’aire de la seva ciutat es mantingui net, que pugui circular amb bicicleta o patinet amb la màxima tranquil·litat. El ciutadà vol que els seus representants li facilitin un mitjà de transport net, segur i còmoda, i que el porti per tota la ciutat.

De tots és sabut que els Pirates creiem que els serveis públics, sigui el transport, l’aigua, la llum o qualsevol altre que es pugui considerar de vital necessitat, i el transport públic ho és, han de ser de titularitat pública, per la qual cosa defensem que, en la mida que es pugui, el transport públic de la ciutat es municipalitzi o, en cas que no es pugui, no es renovin les seves concessions.
Dit això considerem que en aquest cas les parts han de seure per trobar la millor solució, buscant una formula perquè totes les sensibilitats quedin satisfetes, sense oblidar que es deuen al beneficiari final, que es el ciutadà, donant el mateix a qui ha votat o la seva inquietud política.

Els pirates volem recordar que el govern és de tots i per a tots.

Bretxa salarial i Sostre de Vidre – 1ra part

Font: KAOSENLARED

No són pocs els coneguts i amics, que amb motiu de les manifestacions i de la vaga feminista confessen no entendre la queixa, ja que segons ells no existeix, en cap empresa que coneixen, greuge salarial. Segons ells les dones gaudeixen, pel mateix lloc i càrrega laboral, el mateix salari que l’home.
Per descomptat, els nostres amics no
es deuen haver preocupat massa per esbrinar la veritat, es deuen haver circumscrit a algunes empreses que paguen el salari més baix permès, de manera que en aquest cas és relativament fàcil no trobar diferència, excepte en alguns detalls difícils d’explicar si no és per prejudicis clarament masclistes.
Òbviament una empresa no pot fer diferenciació salarial entre home i dona, principalment si és pel mateix lloc de treball, a nosaltres ens costaria bastant trobar una empresa així; no obstant això, ens arriba informació d’algunes empreses que si fan distinció. Aquest tipus d’empresa no té perquè ser familiar o petita, tal com succeeix en el mitjà rural, on trobem el desnivell més gran de salaris; ho podem trobar en les grans empreses, algunes d’elles molt conegudes en l’àmbit de la gran superfície i en la mateixa administració pública. Aquest tipus d’empresa valora més el treball masculí que el femení, sense que ningú ens hagi pogut donar una explicació raonable del perquè, ni tan sols alguns dels seus directius contactats per representants del nostre partit.
Molts estudiosos i les empreses en algun cas, excusen la diferència salarial amb les hores de treball. Segons ells la dona, possiblement per les seves necessitats familiars, no pot treballar tantes hores com l’home, per la qual cosa es ressent el global del seu salari. Aquestes tasques de la llar són les anomenades Cures, un dels pilars de la vaga general feminista del passat 8 de març. Les Cures engloben les tasques de neteja de la llar, cuina, cura i atenció de menors i majors a càrrec. Les Cures, fonamentals per al sosteniment de la societat, no són considera
des treball i no estan remunerades, per tant s’estigmatitzen com de poca importància i no se’ls hi té en compte. La filòsofa italiana Silvia Federici explica en el seu llibre “Revolución en Punto Cero” l’apropiació del treball domèstic i reproductiu, absolutament necessari per desenvolupar el productiu. En relació a aquest cas FEDEA ha desenvolupat un excel·lent treball que mostra les diferències salarials entre home i dona, per hora treballada i en llocs de similar o igual responsabilitat, en cadascun dels estrats professionals i d’edat. Aquest treball és molt complet i a més està coordinat amb altres similars realitzats en la resta de països de la Unió Europea.

El cert és que segons l’últim anàlisi de Geshta (Sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda), molt més generalista i amb dades del mateix ministeri, les dones assalariades de l’Estat espanyol cobren de mitjana el 29,1% menys que els homes, bastant menys si en aquest càlcul descomptem les que per la seva professió especialitzada cobren igual, sent les seves dades utilitzades per valorar el coeficient.
La bretxa és menor amb els treballadors més joves, encara que en aquest cas són més elles que els homes amb un salari inferior als mil euros. En tots els treballs realitzats sobre aquest tema apreciem que la bretxa s’accentua a mesura que augmenta el salari. Aquest fenomen pot apreciar-se molt bé a Espanya, és a dir, que en les comunitats amb millors salaris la diferència s’accentua; així com als països amb un salari més elevat la bretxa augmenta significativament, però amb variacions producte de la seva idiosincràsia cultural, legislativa o de repartiment de riquesa.

Existeixen nombrosos estudis i opinions sobre el perquè d’aquesta gran diferència. Per a nosaltres i des d’una visió objectiva i exclusivament socioeconòmica, aquesta diferència radica no solament en els prejudicis de la mateixa societat, incrustats des de fa innombrables segles, sinó també en la maternitat, no com a impediment per desenvolupar-se professionalment sinó per la gran competitivitat que últimament ens hem imposat com a societat laboral. Santiago Niño-Becerra comenta en el seu blog que el Sostre de Cristall que la dona ha de trencar és la dependència de la maternitat, no obstant això, ens preguntem de qui és en realitat aquest Sostre de Cristall, si de la societat íntegrament o solament de la dona.

El problema és el model de treball. No tenim cap dubte que la dona està igual de capacitada que l’home, no existeix cap dada que digui que les joves surten de l’ESO, del batxillerat o de la Universitat, menys preparades; en qualsevol cas i segons les dades del ministeri ho estan més que els homes, no obstant això, els llocs que se’ls ofereix són de més baix nivell.

Una gran multinacional contracta als seus directius no solament en relació a la seva preparació sinó també a la seva disponibilitat. Un directiu que cobra dos-cents mil o mig milió d’euros manca d’horari, tant pot estar assegut en la seva taula, analitzant les últimes dades arribades de les seves fàbriques, com al cap de poques hores agafar un avió cap a Karachi sense conèixer el dia de tornada. El director comercial d’una gran empresa mai està segur de l’hora que arribarà a la seva casa, ni tan sols si dormirà en ella. I tampoc es tracta d’excusar la bretxa després que prioritzem, si la relació i el benestar familiar, o un altre model de benestar social que ni és necessari ni té una raonable explicació econòmica. Actualment amb les noves tecnologies de la comunicació i un sistema més col·laboratiu en el treball, viure pendent d’un avió ja no és necessari. La criança dels fills o, de no tenir-los, la simple relació afectiva amb els més propers, és tan necessària per a la dona com per a l’home.

Si bé la bretxa salarial comença en els primers contractes, va augmentant amb el pas del temps accentuant-se a partir dels 26 anys, precisament quan la dona sol començar a quedar-se embarassada. El fet que ja en els primers contractes existeixi una diferència, pot deure’s a un reflex condicionat pel futur.
En el treball de FEDEA podem apreciar com, durant els anys de crisis la bretxa salarial es va reduir, no obstant això, en l’actual treball desenvolupat per Geshta s’aprecia una sensible pujada en el 2016, segurament producte per l’augment dels contractes a temps complet. Entenem doncs, que la bretxa es va reduir en aquests anys de crisis pels acomiadaments massius de treballadors a temps complet i l’augment dels contractes a temps parcial. La dona no solament és més procliu a adoptar pels seus condicionants socials i familiars el contracte parcial, sinó també té major dificultat a trobar un treball a temps complet, havent de demostrar, per aconseguir-ho, majors aptituds i llibertat horària que l’home.

Apreciem també una relació molt directa del desequilibri salarial entre home i dona amb la demografia.
A principis dels vuitanta la bretxa salarial era molt gran, quan solament el 35% de les dones treballava; però a mesura que la dona ha anat entrant de manera massiva al mercat de treball, la pressió social per equiparar els salaris i el repartiment de la cura dels nens, ha fet que vagi disminuint a l’una amb el descens de naixements. En aquests últims anys la natalitat s’ha estabilitzat en xifres molt reduïdes, coincidint també amb una disminució del 0,4% en la bretxa. El petit repunt d’aquesta en una dècima de punt del passat any, coincidint amb la xifra més baixa de la natalitat de tots els temps, podria ser a causa d’un petit augment dels contractes a temps complet, en detriment als de temps parcial.
No podem obviar en aquest estudi que el salari més freqüent a Espanya segons l’INE és de 16.500€ de mitjana, uns 17.500€ per als homes i 14.500 per a les dones, no ha experimentat cap augment en els últims deu anys. Aquest desgraciat fenomen de congelament del salari, almenys hauria d’haver servit per equiparar els salaris, no obstant això, no ha sigut així, per la qual cosa entenem que el problema és sistèmic.
La solució exigeix democratitzar de manera absoluta l’economia des de la seva mateixa arrel, és a dir a la llar i a la família, per arribar al mateix sistema basat en l’acumulació de la riquesa i canviar-ho.

Una alternativa Pirata al contracte únic

En el 2011, el Nobel d’Economia Christopher Antoniou Pissarides, en una entrevista a El País defensava els mateixos postulats que el Manifest dels 100 economistes, confeccionat un any abans i en plena recessió econòmica (per cert, que alguns dels més insignes signants gairebé ja donaven per conclosa), que intentava donar una alternativa, pecant d’innocència al nostre veure, al disbarat de la multiplicitat de models de contracte laboral existent al nostre país i a la temporalitat.
L’alternativa hem de reconèixer que és bastant atractiva, fins i tot podria ser positiva de no estar parlant d’Espanya, amb la seva classe política, empresarial i judicial. No podem negar la gran experiència del senyor Pissarides, no obstant això, el que tampoc podem negar és el gran menyspreu que mostra cap al treballador, al que pràcticament culpabilitza per no trobar treball, donant com a solució l’abaratiment del mateix i posar a la disposició del treballador informació d’on trobar treball. Per descomptat, la mateixa emigració de treballadors que va provocar la crisi ja ens mostra l’equivocat que està o l’interès bastard de la seva afirmació, quan l’aturat és capaç d’abandonar la seva terra i la seva família amb tal de trobar treball.

Són molts els errors en què, al nostre parer, cauen els economistes que defensen aquest model de contracte únic, un d’ells és comparar la crisi econòmica espanyola amb la de la resta de països de la Unió. No és el mateix Espanya que França, amb un sistema financer afectat també per la crisi, però sense la terrible motxilla d’unes pèrdues astronòmiques derivades al mal ús dels diners. I no és el mateix partir d’una desocupació estructural del 8% i amb una taxa d’ocupació en la construcció molt elevada, al d’una igual però a causa de circumstàncies de reestructuració econòmica i industrial, i amb un model d’economia productiu i molt diversificat. A Espanya al 8% d’atur se li diu plena ocupació, mentre que a França crisi. La diferència és substancial.
La pèrdua del rescat bancari per part del banc d’Espanya, quan a la resta de països s’ha pogut recuperar, ja demostra la gran diferència entre la crisi espanyola i la de la resta de països afectats per l’última crisi financera.
La crisi espanyola sorgeix per altres motius, incrustats en el seu sistema polític i social basat en el clientelisme i a una economia de la corrupció solament comparable a la grega. Si a això afegim l’històric model de creixement del nostre país, sustentat en l’especulació immobiliària, i una crisi financera internacional, sens dubte podem dibuixar la Tempesta Perfecta hispana.

Una de les explicacions que es plantegen per la falta de recuperació de l’ocupació, és la gran diferència entre el contracte indefinit i el temporal, i la manca de responsabilitat empresarial per gestionar-los. És evident que la dualitat, quant a l’ús d’aquests dos models de contracte, hauria de desaparèixer, però no per la desincentivació que provoca sinó per la seva injustícia. Aquest model solament aconsegueix que treballadors amb contracte antic i salari just, produeixin tant o menys en alguns casos, que joves amb contracte precari i baix salari, fent que l’augment de la competitivitat recaigui sobre aquests últims, en canvi de a la gestió de la mateixa empresa i del global dels treballadors.
No és la primera vegada que cridem l’atenció sobre la gran paradoxa, que el mateix treballador espanyol augmenti significativament la seva productivitat, àdhuc treballant menys hores, en emigrar i treballar en una empresa estrangera. La qual cosa fa evident que la competitivitat de l’empresa espanyola no depèn del salari d’aquest treballador, de la seva capacitat productiva o del model de contractació al que s’ha acollit, sinó de la gestió de la mateixa empresa o del país on està situada.

La solució que es proposa en el Manifest dels 100 economistes és un contracte únic amb indemnitzacions creixents, de manera que l’empresari guanya en seguretat en el cas d’una caiguda de resultats i, no obstant això, el treballador que s’adapta o és productiu guanya a partir del segon any.
En la proposta la indemnització per acomiadament improcedent en el contracte temporal seria de dotze dies per any treballat (quan es va plantejar estava en vuit). Mentre que en l’indefinit es limitaria a trenta-tres en canvi dels quaranta-cinc, que era el que marcava la llei en el 2010.
Òbviament, en aquest cas el treballador és qui clarament perd. De fet la injustícia no està en la diferència sinó en el miserable de la indemnització del contracte temporal. L’única cosa que el govern va adoptar de la proposta és la indemnització dels trenta-tres i dels dotze dies, és a dir que si el treballador fix té un contracte posterior al 12 de febrer del 2012, en el millor dels casos cobraria trenta-tres dies per any treballat, mentre que dotze en cas de ser temporal.
La proposta no solament elimina el model de contracte sinó també l’embull de modalitats que li acompanyen. Segons l’actual legislació a Espanya, que podem trobar al seu web, coexisteixen tres models de contracte indefinit i vuit de temporal. No obstant això, dins de les tres modalitats d’indefinit podem trobar quinze més, a les quals cal sumar vint en les temporals. Per descomptat, aquesta proposta simplificaria molt l’ordenament, encara que ho considerem desencertat en alguns casos.

És molt millor, en aquest cas, la proposta del Servei d’Estudis del BBVA, de limitar el sistema a tres models, el fix, el temporal i el d’aprenentatge, però tots ells dins d’un mateix model de contracte.
Tant BBVA Research com el grup d’economistes de FEDEA reconeixen la gravetat de la distorsió entre els països més avançats de la UE i els més endarrerits. Espanya i Grècia són, de bon tros, els països amb major indemnització per acomiadament, i curiosament també els que tenen major taxa de desocupació d’Europa; no obstant això, en el cas d’Espanya no podem caure en el parany de relacionar l’elevada indemnització amb la desocupació, ja que no és el mateix ser un aturat als països amb la indemnització més baixa, amb prestacions i protecció jurídica, que superen amb molt les que qualsevol treballador espanyol en atur podria somiar. La implementació, fa ja molts anys, del contracte temporal no va aconseguir que disminuís l’atur; no obstant això, la indemnització per la seva finalització és pràcticament idèntica a la dels països amb menor taxa de desocupació.

La implantació de la proposta dels 100 economistes no serviria pel fi suposadament previst, que és l’augment de l’ocupació. Curiosament la mesura no sembla dissenyada per eliminar la precarietat d’aquest, que és el principal problema del nostre sistema econòmic, sinó la temporalitat, que és precisament el que aquest model de contracte acabaria potenciant en els seus dos anys d’inici. A més el treballador perdria la capacitat de gestionar la seva vida laboral, per no saber amb certesa quan acaba el seu contracte.
Els impulsors de la indemnització creixent asseguren que hauria de servir com a incentiu perquè l’empresa es quedi amb els treballadors, un cop passat els dos primers anys. I la idea és correcta, però en un país molt diferent del nostre, en el qual sigui impossible el frau en els contractes temporals. De fet amb aquest contracte s’està incentivant un cop més l’augment de la rotació dels treballadors, tal com ja succeeix amb els actuals contractes temporals i d’aprenentatge.
L’actual legislació diu que els contractes temporals solament poden servir per a treballs temporals, que és on ara com ara existeix més frau. Les empreses contracten treballadors temporals per desenvolupar treballs fixos, saltant-se la legislació amb absoluta impunitat, ja que amb prou feines existeix penalització en cas de ser descobertes o denunciades. Això pot comprovar-se principalment en les empreses de serveis. El contracte únic legalitzaria aquesta situació que ara podria perseguir-se per frau, amb l’agreujant que el treballador tindria més indefensió, ja que el contracte únic manca de data límit; tant pot durar tres, sis o dotze mesos, a voluntat de l’empresari. De manera que la dualitat de contracte temporal i indefinit seguiria existint, amb l’excepció que la durada del primer dependria per complet de la voluntat de l’empresari, sense cap obligació contractual.

BBVA Research proposa un radical canvi en el sistema d’indemnització per finalització del contracte, fent que la del temporal sigui més elevada que la de l’indefinit. Encara que per a nosaltres no ho sigui, això convertiria el sistema de contractació en únic, amb les tres modalitats integrades en ell, fent molt més atractiu l’indefinit. D’aquesta manera l’empresari intentaria per tots els mitjans conservar al treballador. El contracte indefinit també tindria una indemnització creixent, fins a aconseguir la màxima de dotze mesos si es tracta d’acomiadament procedent, i de vint-i-quatre si és improcedent (no hem trobat el barem d’indemnització que proposa, ni en l’indefinit ni en el temporal). Se suposa que en cas d’una rescissió anticipada, el contracte seria tractat automàticament com a temporal; no obstant això, no explica com evitar que l’empresari no esperi un dia més del canvi de contracte per pagar molt menys.

El culpable de l’elevada taxa de desocupació a Espanya no és l’embull de models de contractació o la pervivència del contracte indefinit, sinó una cosa bastant més senzilla i punyent, la falta d’ocupació; en cas contrari, a Euskadi i Catalunya les taxes es mantindrien molt elevades també -recordem que abans de la crisi la taxa de desocupació a Euskadi era de les més baixes d’Europa-. Per tant el problema cal buscar-ho en una altra part, principalment en les característiques socioeconòmiques de cadascuna de les Comunitats Autònomes i de les seves províncies; i si ho hem de comparar amb Euskadi, en el model de creixement.
La solució a la temporalitat no és el contracte únic amb indemnització creixent. I no obstant això, la importància de reduir i aclarir el gran embull de models de contractació, és necessari mantenir els que serveixen per a casos molt concrets i especials, però amb un bon sistema de control, no tan difícil d’exercir amb les noves tecnologies i amb un sistema de protecció al denunciant, a més d’un canvi en la política sancionadora.
La diferència en la indemnització entre el signant del contracte temporal i del fix és injusta i manca de sentit. Un treballador és rendible pel treball que realitza, que en principi hauria d’anar en proporció al salari que percep. És ridícul pensar que serà més o menys productiu per la indemnització rebuda en cas d’acomiadament. El treballador no busca una ocupació amb la presumpció que serà acomiadat.

Al nostre veure la modalitat de contracte únic amb tres parts diferenciades que proposa BBVA Research és el correcte, però amb la mateixa indemnització per al temporal i l’indefinit, i amb la limitació de dotze mesos en cas d’acomiadament procedent, i segons el parer del tribunal a partir dels vint-i-quatre en l’improcedent; no obstant això, no ens agradaria deixar de costat la possibilitat d’augmentar uns punts en casos molt concrets, com l’ajuda a la contractació d’incapacitats, etc., però sempre dins del mateix marc.
El contracte quedaria, en aquest cas, com a únic amb els tres cossos, el de l’aprenentatge, el temporal, d’un màxim de divuit mesos; i, finalment, l’indefinit. El primer òbviament sense indemnització, però amb un compromís exprés de passar al segon tram al moment de la seva finalització. El segon amb una indemnització de trenta dies que s’afegiria ja directament al salari, tal com si fos una tercera paga doble prorratejada. D’aquesta manera el treballador no la percebria en la seva liquidació, però en canvi obtindria un salari més elevat. L’empresari es prendria més seriosament la contractació, intentant per tots els mitjans, en cas d’interessar-li el treballador, convertir-ho a fix. El treballador, no obstant això, obtindria la seguretat desitjada a costa de la part de la indemnització, que recuperaria immediatament en cas d’acomiadament improcedent abans de vèncer els divuit mesos, més una indemnització proporcional al perjudici sofert.

Principis bàsics de Democràcia Participativa

Abans de res voldríem explicar el que per nosaltres és la Democràcia Participativa i les diferents facetes que pot tenir, i fins a quin punt pot ser útil per a l’administració del barri, la ciutat o fins i tot el mateix Estat.

Fins a la segona meitat del passat segle les revolucions socials eren violentes i moltes vegades es dirimien amb guerres civils, en les quals participaven països o societats colonials que lluitaven contra els canvis socials. Cuba, Vietnam, el Rif, Xina, Nicaragua i molts altres, desconeguts per a la majoria, que es remunten des del principi de la història escrita. A algunes, molt poques, va triomfar la revolució, omplint de goig i d’esperança a tots els que somiaven en un món més democràtic o igualitari; no obstant això, totes elles han anat desapareixent reabsorbides pel sistema econòmic o s’han convertit en dictadures. Totes van acabar de la mateixa manera com van començar, amb un canvi d’oligarquia i un nou sistema tan poc democràtic com l’anterior, potser amb un millor repartiment de la riquesa, que a poc a poc s’ha anat diluint.
Per costum, la lluita social i democràtica tendeix a facilitar el liberalisme, és a dir, que en tant s’entén que l’oligarquia enquistada o la sorgida de qualsevol revolució, està en el seu dret de defensar el seu espai i les seves prebendes hereditàries, la revolució liberal busca una certa igualtat d’oportunitats perquè els ciutadans puguin aconseguir superar-se. No obstant això, la mateixa casta política i econòmica sorgida de la lluita per la superació i el benestar, tendeix a crear nous mecanismes per corrompre aquest liberalisme, i així poder mantenir la seva preeminència àdhuc sense merèixer-la.

Al Mediterrani, cent anys abans havia proliferat, entre la classe treballadora més pobra, un moviment autogestionari que promovia un repartiment de la riquesa no ja més equitatiu sinó pràcticament igualitari, dins el qual prevalia l’educació per sobre del consum o del benestar tal com avui ho entenem. L’autogestió a les empreses (cooperativisme), als centres culturals, les escoles, etc., és, potser, un pas decisiu cap a la participació ciutadana en l’administració dels seus centres de treball, de la seva educació i, fins i tot, del seu oci.
Aquest moviment, l’anarquisme, va ser ràpidament sufocat, gairebé sempre amb ferotgia. El darwinisme social, incrustat en la intel·lectualitat europea, fins i tot en la més humil, no podia permetre que un sistema d’autogestió proliferés, perquè indubtablement no podia competir contra ell.
Després del desxifrat del genoma humà el determinisme genètic ha quedat descartat, encara que no entre els que s’aferren a ell. Però no un sistema de lliure competència despietat, molt discutible per a qualsevol economista amb una mica de sentit, sense explicar els desequilibris psíquics i sociològics que comporta, àmpliament demostrats.
La Democràcia Participativa ve a ser una tornada d’aquell moviment autogestionari, però circumscrita a la gestió dels recursos públics i promoguda al principi per un nou concepte del comunisme, que pretén recuperar part de la seva arrel democràtica i participativa. No ens ha d’estranyar que aquest ressorgiment, a través principalment dels pressupostos participatius, a Europa hagi arribat de la mà de l’esquerra per anar-se estenent entre la resta d’espais polítics, des del centreesquerra fins a la dreta més reaccionària del continent, l’espanyola, que potser ho ha vist com una manera de canalitzar el descontentament social cap a una nova forma de liberalisme, per evitar les grans i costoses revolucions que tanta decepció han causat.

No parlarem aquí d’estadístiques ni de xifres, tampoc analitzarem cada cas perquè no és el que pretenem amb aquest treball. Tampoc existeix experiència suficient per fer-ho, i gran part de la que hi ha no se la pot considerar com a tal, almenys per a nosaltres, ja que a la majoria de llocs el que es defineix com a participació ciutadana obeeix en gran part a interessos partidistes, que res tenen a veure amb la voluntat de la ciutadania, a crear o utilitzar un clientelisme polític o simplement es tracta de vulgars consultes mediatitzades pel poder i sense cap caràcter vinculant.
Malgrat disposar de l’experiència de Porto Alegri i d’altres ciutats sud-americanes, aquest treball incidirà principalment a Europa, molt diferent per les seves característiques. Això no significa que oblidem la seva experiència, però intentant ajustar-la a les nostres necessitats.

A ningú li ha d’estranyar que el discurs a favor de la Democràcia Participativa hagi sorgit amb força, sobretot a Europa, en un moment de desafecció de la ciutadania cap a l’associacionisme i els partits polítics, que en alguns casos són poc inclinats a obrir-se a aquest no tan nou model de fer política, principalment si no estan segurs de controlar el procés. Aquesta desafecció ha provocat que les associacions, que haurien de liderar el procés, solament representin una minoria de la societat que hauria de participar. La falta d’espais capaços de cridar als veïns, fa pensar en la necessitat de fer petites propostes a escala de carrer o de barri per involucrar a poc a poc tot el veïnat, facilitant la participació de tots els ciutadans, estiguin o no associats. El boca a boca és important en aquest cas. Publicitar amb intel·ligència que un sol veí d’un edifici hagi pogut decidir la millora del seu carrer per la falta d’implicació de la resta, inevitablement farà que per a una propera vegada la participació augmenti.
Encara que les circumstàncies polítiques i els actuals sistemes associatius hagin circumscrit la Democràcia Participativa a la gestió de la funció pública, seria un error oblidar els seus orígens, ja que és a través d’ells com podem generar el corrent necessari per dur-la a terme per la ciutadania. Un bon sistema és promovent la participació dels treballadors en la gestió de les empreses proveïdores del municipi, i la del mateix ajuntament a través dels seus funcionaris. Buscar les cooperatives de la ciutat i assessorar-les perquè puguin participar en les adjudicacions de contractes.

De vegades és complicat diferenciar la Participació Ciutadana del Pressupost Participatiu. Si bé el segon és producte de la primera, a aquesta no la podríem entendre sense que la ciutadania pugui decidir com ha d’administrar el pressupost. Potser fos millor rebatejar tot el procés i parlar directament de Democràcia Participativa.
La Participació Ciutadana ha de servir per controlar el govern i decidir les prioritats. A través d’ella el ciutadà no solament controla als seus representants sinó que també incideix sobre les seves actuacions. La base de la Participació Ciutadana és l’absoluta Transparència de l’Administració. Sense ella mai podria existir.
El Pressupost Participatiu és el segon pas de la Democràcia Participativa, decidir quant diner i en quins terminis ha de gastar-se per a cada cosa.
L’últim pas i el més complicat, i del que pocs parlen, és decidir el sistema per recaptar-ho. A aquest procés podríem batejar-ho com a Administració Participativa, i amb ell podríem tancar el cercle de la Democràcia Participativa pel que fa al municipalisme.
En aquest estudi ens cenyirem en els dos primers punts, però sense obviar la nomenclatura ni la definició Democràcia Ciutadana.

Durant els setanta la complicitat ciutadana amb la revolta social no passava del 30%, una tercera part de la qual participava a les mobilitzacions. Es considera que entre el 10 i el 12% de la població participava en les manifestacions i les vagues. Durant el 15M solament el 10% de la població va participar de manera més o menys activa en les mobilitzacions. Aquestes xifres es reflecteixen clarament en els resultats electorals dels partits que s’autodenominen hereus del moviment. Dit això, hem de ser conscients que amb la Participació Ciutadana no podem esperar més d’aquest 10%, que es reduiria a entre un 5 i un 7% pel que fa als Pressupostos Participatius, tret que trobem la manera d’involucrar a molts més ciutadans. I no ens enganyem, aquest minso percentatge es limita als que anteriorment ja participaven en assemblees o fòrums de debat. Millora, això si, la seva coordinació i augmenta el seu activisme.

L’experiència en tots els processos que hem investigat demostra que solament la crida a la participació, per important que sigui l’actuació, no és suficient. Per desgràcia trobarem més membres en una agrupació veïnal de caràcter lúdic, que veïns en un procés per decidir la construcció d’una biblioteca municipal. Per la qual cosa, una de les solucions podria passar per organitzar festes o trobades esportives, per realitzar consultes o debats, sense oblidar la creació de nous sistemes associatius molt més horitzontals, que si bé al principi hauran estat encoratjats pel govern local, a curt termini hauran de ser abandonats per aquest, deixant que sigui la mateixa societat qui els gestioni.

La Democràcia Participativa representa per a alguns la gran revolució democràtica pendent, per a nosaltres, en canvi, l’obligat pas per arribar a la Democràcia Directa, que seria la definitiva o la real per a una societat col·lectivitzada tan econòmicament com socialment. No obstant això, no podem obviar que la Democràcia real, sigui la representativa o la participativa, és el gran enemic del Sistema, ja que no pot acceptar el bé comú tal com una societat justa ho entén i pretén. El Sistema pot, amb prou feines i amb engany, manipular la Democràcia Representativa, però no la Participativa; i al ser conscient fa el possible per evitar-la, i si no ho aconsegueix la fa seva per corrompre-la a la seva mesura. Per subsistir, el Sistema necessita moviments especulatius o crear sense parar piràmides o bombolles econòmiques, que acaben beneficiant principalment a un petit grup, els seus promotors, la qual cosa vulgarment podem anomenar “Pelotazos”, una definició en la qual podem englobar tots els miratges econòmics. Per mantenir el seu impuls aquest model econòmic necessita grans operacions privatitzadores, i això està renyit amb la Participació Ciutadana i, sobretot, amb el Pressupost Participatiu, perquè aquest model no concep, ja de per si, el benefici d’uns pocs o de grans corporacions alienes al benefici comú.

La Democràcia Directa és la que millor defensa la llibertat individual per sobre de qualsevol vel·leïtat grupal, sense oblidar el benefici global, evitant, gràcies a unes normes establertes i pactades per endavant, el perjudici que podria ocasionar a la societat com a grup.
Els avantatges de la Democràcia Directa sobre una Democràcia Representativa basada en programes molt desenvolupats es poden explicar amb facilitat. La base de l’actual sistema de partits polítics es fonamenta en la confecció, més o menys democràtica, d’uns programes electorals que sovint no es compleixen, en la forma de blocs que difícilment poden acontentar a la majoria. Aquest model de Democràcia queda llastrada per la dificultat de traslladar amb eficiència la voluntat política de cada individu, sobre cadascuna de les qüestions que l’afecten.
Si preguntéssim a l’electorat del PP o del PSOE, per posar els dos exemples més clàssics del nostre país, descobriríem que la majoria està a favor de l’escola i de la sanitat públiques, i per descomptat contra la corrupció dels seus representants. Però no íntegrament ni cadascuna d’elles completament, és a dir, que una part del seu electorat estarà a favor d’una o d’una altra, encara que no enterament.
Per què els segueixen votant llavors, quan és evident que els seus programes o les polítiques que realitzen, són contràries a la majoria d’aquestes premisses o solament donen satisfacció en una petita proporció?
Perquè amb aquest poc, al costat d’altres promeses que de vegades no cal que estiguin en el redactat del programa, hem de sumar-hi la base mateixa de les veritats socials que defensen, que gairebé mai coincideixen amb les naturals però si a l’imaginari social dels seus votants. La sensació de pertinença a un col·lectiu, a una determinada cultura o la defensa d’un sistema de castes, podrien ser bons exemples. Es tracta doncs d’acceptar el sacrifici que representa gran part del programa, fins al punt d’aprovar lleis o actuacions que perjudiquen a una gran majoria, per gaudir de l’hipotètic benefici de la resta i d’aquelles veritats socials incrustades en l’imaginari social.
Amb la Democràcia Directa, no obstant això, es podria escollir fil per randa, debatent-los amb el temps suficient per evitar errors i enfrontaments, tant entre les diferents identitats com les sensibilitats ideològiques. No ens ha d’estranyar llavors que en un sistema de Democràcia Representativa, una majoria segueixi votant a partits que defensen premisses o actuen contra gran part de la seva pròpia sensibilitat.

Pel que fa a l’estalvi o la modernització de l’administració pública, i principalment de la Democràcia, hem de tenir en compte que la societat, com a grup d’individus lliures d’influència, intuïtivament busca el més rendible sempre amb la comparativa qualitat/preu, mentre que el Sistema fa el contrari, ja que viu d’una plusvàlua sobrevinguda a costa de l’usuari, sigui pel preu o per la qualitat. Els serveis públics són un bon exemple, el Sistema és terriblement onerós i necessita marges que solament pot aconseguir especulant o, de no ser possible, tractant miserablement a un treballador que ja no sent empatia cap al treball que realitza, oferint un servei de baixa qualitat a un preu abusiu i sense assumir cap risc; per la qual cosa la ciutadania preferirà que sigui el mateix municipi o una cooperativa propera qui s’encarregui, ja que el contacte amb el treballador és més intens i comporta més eficiència.
Però el Sistema necessita vendre el servei per sobreviure. Sense ell moriria o hauria de transformar-se fins a un punt que li és impossible per la pèrdua de plusvàlua. El Sistema, per tant, intentarà defensar-se, primer desprestigiant el servei públic a favor del privat, després a través d’una legislació que li doni avantatge. Si per aquest procediment no ho aconsegueix, intentarà que es redactin lleis prohibint directament la municipalització dels serveis públics, com ja s’està intentant ara mateix. I si ni així, el sistema tornarà a defensar-se amb violència.

Nosaltres creiem que la Democràcia Participativa ha de ser el màxim d’àmplia possible, com a pas previ a la Directa, en què la ciutadania s’organitza per governar-se lliurement i col·lectivament. No es tracta de consultar a la ciutadania sobre el que cal fer, deixant un ampli marge de decisió a l’administració, sinó que sigui ella la que, després d’organitzar-se lliurement, administri els seus recursos. No són els polítics els qui han de decidir el millor després de consultar a la ciutadania, sinó que és ella la que ha de prendre una decisió, després d’haver estat assessorada per un consell de tècnics i/o de polítics.
La Democràcia Participativa no solament és una eina per democratitzar la funció pública sinó que també facilita la relació entre el representant triat, l’electorat i els tècnics. El representant polític pot, d’aquesta manera, esquivar la pressió d’alguns col·lectius que li exigeixen actuacions que els tècnics no poden oferir o que la ciutadania no va votar en el seu moment. Els tècnics també surten beneficiats, ja que els seus consells seran escoltats directament pel ciutadà, sense passar per la tensió del representant, que algunes vegades decideix en contra del seu dictamen, per motius ideològics o electorals.
Hem d’entendre, sobretot els partits polítics o l’associacionisme, que la Democràcia Participativa no pot utilitzar-se per augmentar l’expectativa de vot d’un partit determinat, en tot cas podria servir perquè disminueixi l’abstencionisme, però no com a intenció primigènia sinó com el resultat d’una major implicació de la ciutadania. De fet i paradoxalment en gairebé totes les experiències europees estudiades ha pujat l’abstenció. Per això és important que el sistema sigui escollit amb el màxim consens, obrint-lo a totes les forces polítiques que desitgin participar. No es tracta d’eliminar el sistema de partits polítics, almenys en les primeres fases de democràcia Participativa, ja que sense ells no podria existir un debat prou desenvolupat, ni el primer fòrum de discussió: els fullets que han de servir per donar a conèixer la seva opinió sobre els processos en marxa.

Experiència
Excepte a Porto Alegre, en l’estat de Rio Grande do Sul, a Brasil, que és d’on va sortir la resta d’experiències, amb prou feines disposem experiència en Participació Ciutadana, i molt menys que excedeixi l’àmbit municipal. El sistema de Porto Alegre s’ha exportat, això sí, a altres ciutats de Sud-amèrica, però molt menys a Europa. Per entendre la seva propagació ens hem de traslladar a la ciutat, el seu entramat social i cultural, de característiques gairebé úniques al món, que ha facilitat la connectivitat ciutadana. Porto Alegre és la ciutat amb més desenvolupament humà de Brasil, amb un elevat grau d’associacionisme ciutadà, la maduresa del qual i independència excedeix en molt a qualsevol altre cas que hàgim estudiat.
Podem extrapolar l’experiència de Porto Alegre a Europa?
Per descomptat, però adaptant el sistema a les diferents realitats.
La Democràcia Representativa europea està tan afermada i incrustada en la ment del ciutadà, que es fa difícil imaginar el sorgiment d’un associacionisme independent. És difícil trobar un activisme extern als partits polítics. Fins i tot l’associacionisme més independent sol ser gestionat per activistes d’aquests partits, no per voluntat fagocitadora sinó perquè el poc activisme ciutadà que podem trobar sorgeix dels seus afiliats.
Volem aclarir que amb la Democràcia Participativa no tractem de suplir la Democràcia Representativa, sinó que es complementin, sempre en la consciència que són molt diferents i fins i tot antagòniques. No es tracta doncs de buscar un híbrid entre les dues, per molt que ho sembli, quan utilitzem unes normatives molt exigents per gestionar els processos participatius. Hem de tenir en compte que un executiu amb poc suport representatiu o sense la suficient capacitat gestora, pot caure fàcilment en el populisme de les consultes, un cop mediatitzada al seu gust la ciutadania.

La introducció a Europa no ha estat fàcil i s’ha anat implementant amb diferent fortuna, depenent molt de la projecció ciutadana, és a dir si el sistema ha sorgit més de la base, amb ajuda d’associacions veïnals o assemblees de barri, o si ha estat promogut i organitzat directament des de l’executiu. La poca experiència demostra que en el primer cas és molt més eficaç, tant per l’èxit de les decisions, com per la quantitat de ciutadans que participen i la durabilitat del procés. En el segon, el sistema sol caure en el parany del clientelisme o el de mediatitzar les consultes per a benefici del govern, que les utilitza per aconseguir l’aprovació d’inversions o polítiques urbanístiques de dubtós benefici, o simplement per esquivar l’oposició o als mateixos tècnics. A les tres ciutats europees que s’ha aconseguit que les decisions es prenguin des de les bases ciutadanes, o amb la mínima ingerència del govern local, els processos han promogut principalment el treball i la defensa del medi ambient.
Com hem explicat anteriorment, en la seva majoria la decisió presa per la ciutadania solament és consultiva, és a dir no vinculant, i la decisió de posar-la en pràctica és de l’executiu. Aquest tipus de consultes provoca decepció entre la ciutadania i està condemnada al fracàs, generalment a curt termini.
Constatem coincidències, a vegades importants, entre les diferents experiències, atribuïble a la gran connectivitat entre els ciutadans, principalment entre els funcionaris de les diferents ciutats, que fa que totes les experiències, per llunyanes que siguin, comparteixin algunes característiques, és a dir que alguns punts són idèntics, sense menyscapte que després el seu sistema i l’administració del procés no se semblin en res. Les conferències, viatges i intercanvis d’experiències, a més de la necessitat de canvis o modernització de l’administració en un moment determinat, fan que ciutats molt allunyades entre si comparteixin part d’un sistema participatiu, fins i tot en el format de fullets o una política concreta, que va més enllà de la possible coincidència.

Anteriorment hem explicat que en aquest estudi no entraríem a valorar tots els casos d’un a un, perquè qualsevol d’ells mereixeria un treball molt extens. No obstant això, per explicar el que pretenem, que no solament és el que entenem per Democràcia Participativa sinó mostrar el camí per fer-la possible amb plenes garanties, haurem d’estudiar, encara que succintament, els diferents escenaris que han portat a reculades o fracassos als que podrien haver estat grans exemples a seguir.
Per descomptat, no podem detallar per què a llocs com a Santa Cristina d’Aro, on el sistema participatiu estava donant bons fruits, el grup que ho va promoure va caure a les següents eleccions, passant el poder a la dreta catalana, que pràcticament va desmuntar el procés.
A Puente Genil, el govern municipal d’IU va fer un esforç per portar els pressupostos participatius a un límit difícil d’igualar, no obstant això, a la següent legislatura va perdre la majoria absoluta i va haver de reduir el seu abast. Màlaga és un cas apart i digne d’estudiar, que mostra un sistema completament diferent de la resta. Les idees arriben des de la ciutadania, però el debat es desenvolupa a l’ajuntament. El flux de propostes és constant i extremadament transparent, el ciutadà que envia una proposta rep la resposta del responsable pocs dies després, podent seguir-la a través d’una senzilla eina informàtica. La democràcia queda en dubte, ja que l’ajuntament decideix el que es fa i el que no, depenent moltes vegades de qui fa la proposta, però la funcionalitat és extrema. El resultat, com sol passar en aquests casos, és un esmorteïment del procés per falta de participació.
També com a exemple d’èxit tenim el sistema participatiu dut a terme als liceus francesos, però solament extrapolable a espais semblants i amb uns temes de debat ben definits. A les ciutats alemanyes i italianes, a les quals el procés ha aconseguit avançar, o a les britàniques. Dóna el mateix, en tots els casos la participació ha estat petita i en la seva majoria amb el pas del temps ha disminuït.

Com hem anat veient, els processos que més han perdurat han estat els més horitzontals per la seva major participació i poder de decisió, o els que obeeixen a la política d’un partit o alcalde concret. En el primer cas és obvi que l’apoderament de la ciutadania té molt a veure, el fet que les seves decisions siguin vinculants ha ajudat a esquivar la desafecció, que a poc a poc s’ha donat en altres casos. En el segon, el procés es manté artificialment i pràcticament sense consultes o, en el cas de referir-nos a un pressupost participatiu, aquest sol estar mediatitzat i controlat per les associacions afins a l’executiu, i amb un percentatge molt baix del pressupost municipal.
Molts s’han extingit poc després d’haver-se creat o amb el primer canvi de govern, gairebé sempre cap a la dreta. Aquestes diferències i els pocs èxits i molts fracassos que hem pogut estudiar, tenen a veure amb la poca homogeneïtzació i la inexistent voluntat del legislatiu a regular el sistema, o implantar unes bases d’ús per a tots, que d’una banda eviti les manipulacions i els clientelismes, i per un altre forci a tots els governs locals a destinar part del seu pressupost a la participació ciutadana. També constatem que les ciutats amb major esperit participatiu són les que mantenen la gestió dels serveis; mentre que les que han privatitzat aquests serveis, han reduït la participació o simplement ha desaparegut, possiblement perquè la mercantilització dels serveis públics converteixen en inútil o fins a incòmoda la mateixa participació ciutadana.

Hem de tenir en compte que sense un bon sistema normatiu, la Democràcia Participativa tendeix a jerarquitzar-se i a recuperar el sistema de Democràcia Representativa, encara que disfressada de l’anterior. I constatem que això és molt més fàcil en la que ha estat organitzada i sustentada directament per l’administració, malgrat els seus esforços per minimitzar el risc.
Amb la Democràcia Participativa no aconseguirem la perfecció, ni tan sols la Democràcia Directa ho és, sinó un pas més en la constant aspiració de generar un model democràtic el més perfecte possible. De poc pot servir que la ciutadania triï el que creu que és millor per a la seva ciutat, sense un sistema de llibertat d’expressió ni la possibilitat de fer propostes amb la mateixa llibertat. Per fer-ho efectiu necessitem una normativa tutelada pel poder judicial, que no solament serveixi per gestionar el sistema sinó també que garanteixi la seva transparència i el seu apoderament.
Malgrat la possible normativa, les diferències sempre existiran. Indubtablement no podem comparar una ciutat de tres-cents mil habitants amb una de deu mil. Tampoc un municipi ric i amb un pressupost elevat, amb un pobre, que amb prou feines pot pagar el consum elèctric dels seus carrers. Òbviament, en el primer la ciutadania podrà decidir sobre un percentatge elevat, ja que disposarà de més sobrant sobre les despeses fixes, mentre que en el segon potser no pugui decidir sobre cap. No obstant això, la limitació dels recursos no és excusa per esquivar la participació ciutadana. Malgrat la falta de recursos, el municipi ha de sobreviure, la higiene dels carrers, l’educació, etc. no són un luxe sinó una necessitat. En aquest cas la participació ciutadana pot ser més intensa i efectiva si cap, ja que es necessita la complicitat de tots els subjectes per cobrir les necessitats. El pressupost se sosté llavors en temps de treball o que els mateixos ciutadans s’organitzin a través del procés participatiu per cobrir les seves necessitats com a col·lectiu.

L’èxit de l’experiència de Porto Alegre pot atribuir-se a diversos factors coincidents.
Primer i segurament el més important, ser una ciutat amb un gran esperit col·lectivista, a la qual proliferen associacions molt horitzontals i on el partit amb més arrelament és el PT, gran defensor de l’associacionisme i el cooperativisme. La col·lectivització i la presa de decisions per part d’assemblees de barri o de carrer, van facilitar la posada en pràctica del sistema participatiu, així com la gran quantitat de ciutadans que participen, que és un dels principals requisits perquè el sistema tingui èxit.
Segon, el que s’hagi pogut desenvolupar durant un llarg període de temps. El fet que aquest associacionisme hagués començat molt abans que el PT arribés al poder, que després ja dins ell facilités i promogués aquest sistema de governança, va possibilitar el seu desenvolupament, amb constants retocs per millorar i adaptar el sistema als canvis socials i econòmics que s’anaven donant a la ciutat.
Tercer, un bon reglament normatiu, que fa molt difícil que puguin donar-se preguntes impossibles o de caràcter estrany al municipi.
Quart, la gran quantitat de ciutadans que participen, que ha anat creixent amb els anys a través del boca a boca. Si el ciutadà que no participa però coneix el sistema, aprecia que les decisions de les seves assemblees són vinculants i respectades, acaba entrant a ell per no quedar relegat.
I, finalment, que siguin els mateixos ciutadans els que hagin creat el procés, que el mantinguin i el millorin o retoquin per si mateixos, sense que el govern de la ciutat pugui immiscir-se.

Metodologia
Els Consells o Comissions Municipals no són Participació Ciutadana. Els òrgans creats per l’executiu malament podran complir aquesta funció. Solament els espais creats directament per la societat administrada, exclusivament per a aquesta fi, podran considerar-se aptes per articular-la. La creació d’aquests espais, no obstant això, pot haver estat encoratjada i ajudada per l’administració, sempre que hi hagi suficient esperit associatiu independent al barri o la ciutat. Aquest suport no podrà ser econòmic ni logístic, en l’últim cas excepte quan serveixi per facilitar un procés participatiu pel ben comú.

Perquè la participació sigui efectiva i beneficiosa, és necessari que la ciutadania estigui àmplia i correctament informada de tot allò que esdevé a la ciutat, i que els detalls d’aquesta informació estiguin al proveïment de qualsevol.
És imprescindible que els ciutadans coneguin a tot moment el percentatge pressupostari a la seva disposició i la seva quantia, o, en defecte d’això, el ciutadà ha de ser conscient del tipus de decisions que pot prendre. És a dir, que en cas de no conèixer amb exactitud el pressupost a disposar, per adaptar-se aquest a la necessitat de la ciutat, els ciutadans han de saber a quin model d’inversions tenen la potestat de decidir. En qualsevol cas aquest percentatge ha d’anar en augment any rere any, al costat de l’absorció de noves responsabilitats.
La participació ha d’anar acompanyada de consultes periòdiques, tant en tot el municipi com als barris, per conèixer l’opinió de la ciutadania sobre els esdeveniments o l’administració de la ciutat. En la formulació d’aquestes consultes participaran totes les forces polítiques, cadascuna amb els seus fullets i preguntes alternatives, mitjançant carpes unitàries o separades.
L’experiència de les diferents ciutats estudiades mostra que els processos participatius han de ser fortament publicitats, abans de ser convocats, durant el debat previ i en el seu resultat final.
És imprescindible fomentar el debat entre la ciutadania, i el d’aquesta amb els tècnics del govern.
No oblidem que el debat serveix per aprofitar el coneixement dels ciutadans, tan individualment com col·lectivament, en el seu propi benefici i el de l’administració de la ciutat, que guanyarà en agilitat i eficàcia.

Les noves tecnologies han facilitat la conscienciació de la ciutadania, però més per la facilitat en la comunicació que per les eines informàtiques que s’han anat creant per donar-li veu, en forma de fòrums i de sistemes de votació telemàtica. No obstant això, no hem d’obviar els problemes inherents a les xarxes socials, que poden acabar banalitzant el missatge i, per tant, el procés. Les xarxes socials o els sistemes de votació ràpida no són la fi, sinó una eina del mitjà, que ben portada l’agilitza i el democratitza. De fet la participació ciutadana es remunta molts segles, quan fins i tot el paper era un luxe, de manera que les noves tecnologies solament poden facilitar-la, però el més important és la voluntat de la ciutadania i la decisió i valentia del govern.
La revolució tecnològica en la comunicació ha de servir, per tant, per empoderar al ciutadà de manera directa, és a dir evitant al màxim els intermediaris i facilitant el debat. Les eines han de servir perquè el ciutadà pugui presentar un projecte, amb la seguretat que el govern municipal, sigui a través dels seus tècnics o del regidor de districte, ho rebrà i li respondrà amb agilitat, preguntant-li si hi ha algun dubte o proposant-li canvis per fer-ho practicable. No obstant això, el govern municipal ha de facilitar el debat a través de reunions periòdiques en centres socials i en fòrums telemàtics transparents, promogudes al principi pel mateix govern o per un grup de ciutadans, depenent l’origen del problema a resoldre.

Podem observar dues maneres d’organitzar un procés participatiu:

• – El primer és voluntari, que el ciutadà pot participar si ho desitja. A priori el podem considerar el més democràtic. És evident que aquest sistema és el més desitjable per ser el més democràtic, no obstant això, necessita una gran coordinació i treball per part de tots els agents polítics, per no caure en mans de superactivistes que solen dependre de petits grups de pressió, que acaben contaminant i apagant la voluntat popular.

• – El segon és per sorteig. Els ciutadans escollits estan obligats a participar de manera periòdica. En cas de no poder per causes justificades, el vot i cadira de debat passaria al seu relleu. Mai podrà ser delegat, això evita l’excessiu lideratge d’alguns personatges del barri o del carrer. En una societat democràticament deficitària aquest sistema, àdhuc sent menys democràtic que l’anterior, ofereix majors garanties de qualitat i de participació, ja que evita la preponderància dels grups de pressió.

A tots dos, els debats hauran de ser moderats per ciutadans escollits entre la mateixa assemblea, tindran una durada límit i seguiran una normativa preestablerta (anteriorment ja hem explicat la idoneïtat de crear una normativa general des del govern central), a poder ser consensuada pels agents polítics i, sobretot, la mateixa ciutadania.
El contrari a un procés participatiu seria triar unilateralment a ciutadans per la seva implicació o per ser partícips del teixit associatiu de la ciutat. Montesquieu va explicar fa gairebé tres-cents anys: “El sufragi per sorteig és de la naturalesa de la democràcia, mentre que el sufragi per elecció és de la naturalesa de l’aristocràcia”
L’ajuntament ha d’instal·lar casetes informatives sense cap biaix polític, amb formularis per fer enquestes de satisfacció; i enviar a funcionaris o voluntaris a repartir els formularis i preguntar en mercats, parades d’autobús, etc. També és important disposar d’unes fitxes de reclamació i d’opinió en les casetes, que seran respostes amb la màxima celeritat. És aconsellable que els partits polítics instal·lin les seves per explicar els problemes que perceben al barri i quines solucions proposen, per així conscienciar políticament o perquè la població tingui una major visió dels problemes.

Els processos han de tenir el suficient contingut perquè el ciutadà tingui consciència que val la pena perdre unes hores del seu temps, per la qual cosa no és convenient demanar a un barri sencer que decideixi sobre la coberta d’un poliesportiu o d’allargar el carril bici d’un carrer. No obstant això, no es pot menysprear la seva participació en tots dos casos, que podria ser a través dels mateixos usuaris de l’espai en el primer cas, i dels ciclistes i veïns del carrer en el segon. Amb el temps les decisions han de sobrepassar el més immediat, aquestes petites inversions que poden canviar el benestar dels veïns d’un carrer o d’un barri, i arribar a decidir inversions a llarg termini i d’elevada quantia.

No hem d’oblidar que la Participació Ciutadana, tant en el seu format informatiu com al dels Pressupostos Participatius, ha de servir per millorar i modernitzar l’administració de la ciutat. És lògic que els veïns d’un carrer sàpiguen millor que ningú, fins i tot que els tècnics del govern municipal, els problemes que sofreixen, però no les solucions que s’han de dur a terme. Un dels millors exemples és el del sabater. Qui calça la sabata és qui millor sap on i com li estreny, però és el sabater qui haurà de resoldre el seu problema.

Per participar, l’ajuntament enviarà invitacions o, en cas de ser obligatori, la convocatòria a través d’un sorteig entre els ciutadans que encara no hagin participat, així com invitacions a tots els que hagin participat en els anteriors processos, siguin actius o no.
Entre els participants sempre hi haurà els més estables i els que participen eventualment. Per descomptat, cal trobar una manera perquè els primers rebin una justa recompensa. Com per exemple, entrar en la terna de les comissions que intervenen o aproven les possibles consultes.
A mesura que el sistema creix ens trobem amb l’augment de la complexitat de les decisions. Els participants necessiten més temps per assessorar-se, més informació i, sobretot, més deliberació pública. Evidentment això limita encara més la participació en els debats. No tothom pot permetre’s perdre part del seu temps, sigui laboral o familiar, per assessorar-se correctament i participar en les deliberacions. No és el mateix decidir sobre l’aparcament, la zona de càrrega i descàrrega, o el tipus d’arbre amb què es vol urbanitzar un carrer, que fer-ho sobre com regular el tràfic en hores d’entrada i sortida escolar, quin tipus de vigilància es necessita durant aquestes hores, el disseny de l’escola o com distribuir el pressupost per a l’ensenyament. Per resoldre aquest problema es necessita molta maduresa, tant per part dels tècnics com de l’equip de govern i dels mateixos ciutadans, que han de saber escollir als més preparats, per la seva experiència, professió o estudis. No obstant això, les deliberacions hauran de mantenir-se obertes a totes les persones, ja que és molt important que la resta percebi horitzontalitat i transparència. Solament els necis obvien el Saber Ciutadà, perquè no oblidem que, tal com l’exemple del sabater, els ciutadans en el seu conjunt són els experts del quotidià.

Per fomentar i assentar la cultura de la Participació Ciutadana a Europa, és molt important promoure-la entre els més joves, a través de les escoles i dels instituts, i amb els mateixos sistemes; és a dir que siguin ells els que s’organitzin i proposin millores, conscients del pressupost que disposen i el tipus de decisions que poden prendre, fins i tot fora de l’àmbit de la mateixa escola. És també molt important que periòdicament rebin la visita dels tècnics del municipi, que explicaran les reformes que es fan en el municipi, principalment amb la Participació Ciutadana, com es distribueixen els pressupostos i per què. També crear sistemes de participació en les empreses municipals o premiar a les privades que ho practiquen i que treballen per a l’ajuntament.

La societat participativa
En gairebé totes les experiències que hem estudiat apreciem que la participació ciutadana és més important i nombrosa als barris humils o de treballadors, que en els benestants. Entre la classe humil, els qui més participen són els de l’estrat més elevat; mentre que a la classe mitjana, el més baix. També s’aprecia una forta participació en l’antiga classe mitjana que, després d’haver perdut l’antic treball, s’ha vist obligada a descendir un estrat. Entre la classe mitjana i elevada, els qui menys participen són els que gaudeixen de majors rendes. S’aprecia també que moltes de les persones que participen estan en atur o són pensionistes, atribuïble, se suposa, per la quantitat de temps disponible. Com hem vist, la classe mitjana és la més propensa a participar en el govern de la seva ciutat, principalment el seu estrat mitjà-baix

No hem pogut relacionar l’èxit de la participació ciutadana amb la superfície de les ciutats, el nombre d’habitants, si l’ajuntament està molt o poc endeutat o si la seva ciutadania és rica o pobra; tampoc amb el grau d’abstenció electoral. El que si hem apreciat, és una major participació en les ciutats o barris amb més atur, suposem que per la seva major disponibilitat de temps. També que els governs dels municipis on s’ha implantat, majoritàriament són de centreesquerra o de l’esquerra, uns quants de la dreta, i molt pocs amb polítiques de tall liberal. A més en gairebé tots ha estat iniciativa de l’esquerra alternativa o a la que proliferen els comunistes.
La participació ciutadana tracta d’evitar, almenys a Europa, la desafecció ciutadana cap a la política, portant l’administració de la ciutat directament a la ciutadania. Tot el contrari del que pretenen les noves formacions de tall feixista amb tint liberal. I això solament és possible en els règims on els municipis mantenen una certa independència, tan pressupostària com a legislativa.

En molts dels municipis estudiats, potser per no haver arribat de manera correcta a la ciutadania o per no haver sabut implicar-la, l’abstenció no ha disminuït, almenys en la proporció que s’esperava. En uns pocs casos i després de dues legislatures amb participació ciutadana, s’ha aconseguit reduir l’abstenció gràcies a un gran esforç publicitari i haver sabut empoderar a la ciutadania.
El procés no garanteix un augment de vots a la formació que ha propiciat el sistema. En molts casos ha disminuït o perdut l’alcaldia, sense que puguem atribuir-ho al procés sinó al típic desgast polític o, en el cas de candidatures ciutadanes, per no haver satisfet les expectatives del seu votant, que ha tornat a confiar en les formacions tradicionals. En gairebé tots els casos estudiats el canvi de govern ha comportat una rebaixa del procés o directament la seva pèrdua. Per això abans dèiem que era molt important fer-ho amb el màxim consens, buscant la implicació de totes les forces polítiques.
No és la primera vegada que una societat s’administra a través de la participació. El significat de les mateixes paraules “ajuntament i consistori” defineixen molt bé per a què servien i els qui participaven. L’absolutisme va convertir els governs locals en comparses del govern central, escollits pel governador o virrei de torn.
A Espanya la participació ciutadana amb prou feines existia. Solament es va imposar amb molta timidesa i objecció al 1931, quan els espanyols van poder votar per primer cop, encara que amb por i poca llibertat a les petites ciutats i poblacions, i durant un curt espai de temps.
Fins a 1.977 els espanyols no van poder escollir novament als seus governs locals amb un sistema de partits polítics, és a dir no directament. Al 2015 unes poques ciutats van poder escollir, per fi, als candidats d’alguns partits polítics, majoritariament amb un sistema precari i poc democràtic de primàries. En aquest aspecte la nostra democràcia encara és molt deficitària i poc representativa de la ciutadania.
En aquest gràfic podrem observar l’evolució històrica del dret al vot a Espanya:

Òbviament ara com ara no podem blindar legalment la Participació Ciutadana, les formacions polítiques que governen el país no ho permeten; no obstant això, el que podem fer és educar als nostres joves i acostumar a la ciutadania als processos participatius, per dificultar la pèrdua de memòria democràtica en cas d’un canvi de govern, principalment ensenyant als nostres nens i joves a debatre i decidir sobre el seu entorn, des de les escoles, els instituts i la Universitat.

A les ciutats sud-americanes i europees, on s’ha implementat el sistema amb un cert o suficient èxit, pesi el reduït del muntant real s’ha apreciat més igualtat en el repartiment pressupostari, amb millores als barris més humils, que a mitjà termini incideix sobre la qualitat de vida dels seus pobladors i, fins i tot, en una pujada de rendes o de serveis, a més d’una pujada generalitzada de la renda mitjana i de la seguretat a tota la ciutat. La Participació Ciutadana es converteix així en una eina de pau social i de millora en la redistribució de la riquesa, evita la violència que acompanya a les grans desigualtats, i facilita la mobilitat i que la ciutadania interactuï. No sempre és així, depenent el sentit del govern, est fa un major esforç per millorar els barris més populosos i humils, amb el risc de deixar de costat als més desenvolupats. Gràcies a aquesta política i al Pressupost Participatiu, els barris poden anar igualant-se en la quantitat i qualitat dels seus serveis públics.
És curiós de veure que les ciutats que més diners desvien cap als Pressupostos Participatius són les del sud d’Europa, principalment a Espanya; i com més al nord, menys diners disponibles hi ha. Són petites quantitats, tan irrisòries que no hauríem de tenir-les en compte; no obstant això, la diferència per habitant és substancial, i poden passar dels 20 € d’una ciutat andalusa, als 3 d’una alemanya.
La Participació Ciutadana pot també millorar el servei públic, sense necessitat de mercantilitzar-lo amb privatitzacions o lliurant-lo a l’empresa privada. Abans hem explicat que les ciutats que mantenen la gestió dels serveis públics són més proclius a la Participació Ciutadana, però també hem observat que les ciutats amb ella són menys inclinades a la seva privatització.
A les ciutats europees també ha servit per millorar els barris més deficitaris, i el millor aprofitament dels recursos. La Participació Ciutadana o l’administració de proximitat ha evitat errors i estalviat molts recursos que s’haurien malgastat innecessàriament.
A Europa hem observat que als països amb més cultura democràtica i eficiència administrativa, s’obren menys processos que als països del sud d’Europa, principalment el més deficitari en tots dos sentits, és a dir Espanya. Aquesta dada no creiem que es pugui extrapolar a una realitat, encara que tampoc podem obviar-ho. En qualsevol cas pensem que es deu a l’interès de l’administració per combatre la percepció de corrupció, ja que els governs menys corruptes són els qui més promouen aquest tipus de procés.

Procediments
Cal tenir en compte molts factors quant a la manera de posar en pràctica els Pressupostos Participatius.
Per evitar les injustícies entre barris o carrers més o menys rics, o densament poblats, existeixen tres opcions.

• La primera és crear unes normes que defineixin les necessitats, així evitem que els carrers més habitats o amb més activisme siguin els més beneficiats, perquè òbviament el ciutadà normal tendeix a afavorir el seu carrer.

• La segona, que els tècnics municipals decideixin el lloc que s’ha de prioritzar, i els ciutadans d’aquest lloc, com invertir el pressupost.

• La tercera, no decidir unes quantitats prefixades per endavant. De l’experiència dels Liceus francesos hem après que no es pot predir el pressupost de cada espai, ja que la necessitat pot sorgir a qualsevol moment; i que si tots tinguessin un pressupost semblant o preestablert, podríem cronificar les diferències entre ells.

És necessari fer un seguiment de resultats per avaluar la seva eficàcia des dels mateixos interessats, sigui amb formularis o a les assemblees, aprofitant les mateixes carpes o sistemes participatius que s’utilitzen per proposar projectes. El model de formulari haurà de contemplar qualsevol aportació, des de les més visibles fins a les quals puguin millorar la relació entre els ciutadans, com pot ser la d’ètnies, gènere, educació, etc.

Perquè la ciutadania pugui empoderar-se de manera efectiva, primer ha d’estar ben assessorada i informada. No pot arribar a una reunió, en la qual es decideix una despesa enorme al barri, sense saber exactament del que es tracta, ni rebre la documentació amb el temps suficient.

Els ciutadans, principalment els que més s’impliquen en el procés, necessiten uns cursos sobre com es fan els pressupostos municipals i el cost real de les infraestructures o dels serveis que hi ha a la ciutat. Un bon sistema és utilitzar els instituts i les escoles, ja que, com abans hem explicat, és important introduir als nostres joves en el procés, i per a això han d’estar preparats.

Indubtablement, la decisió del ciutadà ha de ser vinculant i d’obligat compliment. I per a això ha de formalitzar-se una legalitat que ho empari. Així evitem que l’executiu desviï la inversió, encara que amb subtilesa, a l’amiguisme o el seu propi interès.
El Pressupost Participatiu (ara ja ho és) ha de circumscriure’s en el mini localisme, almenys al seu inici, és a dir als pressupostos per urbanitzar un carrer o una plaça, en el context del barri i de la ciutat. El procés ha de sorgir de l’associacionisme o, en defecte d’això, del govern, i sempre resolt a través de la participació ciutadana. Amb el temps, l’àmbit de decisió podrà ampliar-se, ja no solament per decidir com urbanitzar el carrer o plaça sinó el barri i la ciutat. El ciutadà així pot familiaritzar-se amb l’administració i la seva mecànica, i a poc a poc intervenir directament en decisions més grans o importants.
La ciutadania no és procliu als canvis, sobretot si aquests comporten una despesa, per la qual cosa els tècnics de l’ajuntament hauran de proposar idees, mostrant les millores aconseguides a altres llocs, per generar confiança i seguretat.
Els partits polítics i els tècnics municipals visitaran les escoles i els instituts periòdicament, evitant al màxim fer proselitisme dels seus partits, per explicar els pressupostos municipals i els processos participatius, i encoratjar, mitjançant la complicitat del professorat, la creació de grups de treball per fer propostes de millora al voltant d’aquests instituts o fins i tot al barri.

El Brexit, el que és i quines consequencies tindrà (1a part)

El nostre interès al publicar articles sobre economia, no és altre que mostrar una visió des del respecte a la discrepància, de manera comprensible i amena, a poder ser proposant solucions.
Aquest treball, com diu el títol, tindrà com a objectiu explicar el Brexit i les seves conseqüències, la primera part des d’una perspectiva freda, sense cap afectació ideològica o política. La segona, en canvi, mostrarà les possibles conseqüències polítiques i laborals, però sempre intentant mantenir la imparcialitat.

Per explicar el per què del Brexit, primer haurem de retrocedir en la història de la UE, com i per què va néixer. I també entendre que el ciutadà mitjà britànic té una visió molt diferent a la del ciutadà mitjà europeu, sobre com s’ha de gestionar la seva economia i la política en general. El ciutadà mitjà britànic és més liberal que l’europeu, no accepta de bon grau les normatives imposades per polítics que no ha escollit; i és, no obstant això, molt més exigent amb els seus, als quals demanda més responsabilitat i gestió, al contrari del que succeeix a la resta d’Europa. En aquest context és comprensible que el ciutadà mitjà britànic es mostri poc inclinat a cedir sobirania a uns estrangers que s’han demostrat poc conseqüents en la gestió i excessivament centralistes, i que part dels seus impostos serveixi per finançar països on impera el descontrol i la corrupció.

Historia
Després de la segona guerra mundial, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Alemanya, van signar el tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Aquest tractat, signat el 1951 i promogut principalment pels francesos, havia de servir per regular el preu del carbó i de l’acer, eliminant a més les barreres aranzelàries pel que fa a aquests productes. El principal objectiu d’aquest tractat, a l’igual de tots els que li van seguir, era evitar els constants conflictes per la propietat dels recursos de l’Alsàcia i de la Lorena, que podien desembocar en més enfrontaments armats.
El 1957 els mateixos països van fundar a Roma la Comunitat Econòmica Europea, que eliminava definitivament totes les barreres aranzelàries entre els països membres, i serviria per crear una política agrària comuna. Amb la nova CEE en realitat s’havia format una gran i poderosa unió econòmica. La desaparició de les duanes havia convertit, de facto, una amalgama de països que abans es disputaven territoris i mercats, en un de poderós, solidari i influent. El 1973 van entrar al tractat el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca; el 1981 li va tocar a Grècia, el 1986 a Portugal i Espanya, i el 1990 i després de la reunificació alemanya, la CEE s’havia convertit en una gran potència industrial i econòmica, i en el principal soci comercial de la majoria dels països del món.
El 1992 es va signar el tractat de Mastrich, que feia realitat l’antic somni de molts ciutadans europeus, la Unió Europea com una gran nació de nacions. El tractat comprometia a tots els països a regular i unificar la política exterior, l’educativa, la sanitat, el medi ambient i la ciència; i es formava un pacte de cooperació policial i judicial. L’antiga Comunitat Econòmica Europea ja no solament era econòmica sinó també política, per la qual cosa va passar a anomenar-se Unió Europea.

Abans hem explicat que el 1973 havia entrat el Regne Unit, però amb grans contratemps. De fet els britànics ja havien intentat dinamitar els primers passos de la Unió, però al disminuir ostensiblement el seu comerç amb la Comonwealt i haver augmentat l’intercanvi amb la resta d’Europa, havien quedat en inferioritat de condicions. Al treballar amb aranzels, les empreses britàniques no podien competir d’igual a igual amb les europees, que fabricaven productes molt semblants; mentre que els productes agrícoles europeus, molt necessaris pel Regne Unit, arribaven al consumidor britànic a un preu massa elevat. Encara que amb reticència, finalment els britànics van demanar entaular negociacions per a la seva integració, però es van trobar amb el bloqueig de França, que amb raó havia intuït un interès exclusivament mercantilista, passatger i poc sincer. De fet el mateix president francès va acusar als britànics de ser un Cavall de Troia dels nord-americans. A l’any següent de la seva entrada els britànics ja estaven demostrant l’encertat de la posició francesa, en exigir una renegociació més favorable als seus interessos. Amb l’entrada de Margaret Thatcher com a primer ministre, la UE entra en una crisi que dura cinc anys, que acaba al cedir la resta de socis a les pretensions britàniques. El 1992, el Regne Unit aconsegueix un format especial per seguir dins la Unió, quedant fora de moltes normes i obligacions de la UE, però mantenint en part la capacitat d’interferir en les mateixes.
En el 2015 la paràlisi econòmica europea es fa patent amb les crisis financeres i de corrupció dels països mediterranis, i el primer ministre Cameron exigeix, per seguir en la Unió, el control sobre l’entrada d’immigrants comunitaris, però paral·lelament i després d’una campanya antieuropea, promet un referèndum en el 2017, en el qual inesperadament vencen els euroescèptics.
Amb la perspectiva històrica podríem insinuar, encara que no assegurar, que el brexit va començar a forjar-se a l’any següent de l’entrada del Regne Unit a la CEE, i que el president de Gaulle, que havia estat vetant la seva entrada, va encertar de ple quan va dir que el Regne Unit no podia entrar dins una Europa forta i unida, que l’abandonaria al moment de no poder treure-li més rendiment o al versi incapaç de seguir boicotejant-la.

Previsibles efectes comercials del brexit
A nivell econòmic, en el Regne Unit l’afectació serà immediata. De fet ja es nota una caiguda de les inversions per la manca de confiança dels seus encara socis comercials, de la Xina i del Japó. El consum s’ha retret i la inflació ha augmentat a causa de la caiguda de la lliura.
Algunes grans empreses japoneses han advertit que marxaran si finalment el Regne Unit abandona el mercat únic.
Indubtablement tornarà a sorgir el problema de les importacions i exportacions que va provocar la seva entrada a la CEE. Els productes europeus s’encariran sensiblement i el Regne Unit buscarà aquests productes a altres mercats, mentre que els britànics s’encariran per a la resta dels europeus.
Sens dubte el brexit perjudicarà a les dues economies, però no per igual, ja que la resta d’Europa pot, amb relativa facilitat, traslladar moltes de les seves empreses al continent o simplement produir el que adquireix en el Regne Unit, però no així en sentit contrari, ja que el Regne Unit és importador de productes europeus molt necessaris pel seu consum, que no poden ser produïts al país o difícilment a tercers. No obstant això, no podem obviar la capacitat de recuperació dels britànics, l’economia dels quals és, potser, la menys depenent de tota la Unió pel que fa als seus socis.

Al 2015 el Regne Unit va exportar a la UE per valor de 133.365 milions d’euros i va importar 218.667, per la qual cosa la balança comercial és netament positiva per a la resta de la Unió. A més, des del 2008 les exportacions a tercers països ha passat del 45% al 56%, degut possiblement al creixement del mercat asiàtic i a la paràlisi europea. En el mateix període el Regne Unit havia exportat 171.544 milions d’euros fora de la Unió, és a dir 38.179 milions més que a l’interior, dels quals 30.352 corresponen a Alemanya, per la qual cosa l’afectació comercial no hauria de ser tan important i en principi podria ser absorbida amb certa facilitat. També hem d’entendre que els aranzels entre el Regne Unit i Europa no podran superar l’estipulat per l’OMC, que ja són baixos de per si, o en alguns casos gairebé inexistents. No obstant això i en relació al cas alemany, no podem obviar la importància de les inversions alemanyes en el Regne Unit, principalment en la branca més tecnològica i de l’automoció. Un abandó del mercat únic podria desencadenar el trasllat de les fàbriques alemanyes a països més afins i de dins de la Unió.
El més lògic és que el Regne Unit augmenti la seva relació comercial amb els EUA i l’Índia, dos gegants sense tants llaços comercials amb la vella Europa com caldria imaginar, a més d’aprofitar-se dels ja existents amb la resta de la Comonwealt.
Amb aquestes xifres i depenent de com es gestiona el país, podem intuir que el brexit podria comportar una seriosa deterioració de l’economia britànica a curt termini pel que fa al comerç, el finançament del seu deute i la solidesa de la seva moneda, a més d’un augment del seu ja excessiu dèficit comercial. A mitjà termini i també depenent de la seva gestió, l’economia britànica podria recuperar-se i, fins i tot, avançar a la de la resta d’Europa. Recordem que el Regne Unit és un dels països amb major grau de competitivitat del món, que curiosament ha pujat aquest any en curs, contradient l’opinió de tots els experts. No obstant això, amb una mala gestió és possible que disminueixi considerablement el seu grau de competitivitat, degut principalment a l’encariment dels components per a la seva indústria i de les matèries primeres arribades d’Europa, i dels països amb tractats de lliure comerç amb la UE.
Un dels pitjors llastos que sens dubte haurà d’afrontar és el seu dèficit comercial, que al 2016 va arribar als 204.885,3 milions d’euros, el 8,56% del seu PIB. Perquè ens fem una idea, el dèficit espanyol durant el mateix període, que tant preocupa als nostres economistes, va ser de 18.916,9 milions d’euros, l’1,69% del PIB.

Pel que fa a la resta de la Unió, a curt termini el brexit comportarà una important pèrdua econòmica i comercial, encara que com hem pogut apreciar, no tan greu com en el Regne Unit. A mitjà termini la Unió Europea podrà rescabalar-se de la pèrdua fins i tot amb beneficis.
Amb la possible pèrdua d’una part del mercat britànic i ja sense el seu condicionant polític, previsiblement la Unió buscarà nous socis comercials a l’est, negociant el final del bloqueig i un acord comercial sense restriccions amb Rússia, que tancaria definitivament el cercle europeu, assegurant una pau definitiva entre totes les nacions del continent.
Però tot això dependrà dels gestors que escollim i, sobretot, del context polític internacional.

A tot això el més probable és que la UE i el Regne Unit signin un acord de lliure comerç, que deixaria sense efecte qualsevol trava comercial descrita anteriorment, per la qual cosa el brexit només podria, pel que fa al comerç, beneficiar al Regne Unit, que es veuria lliure per negociar tractats que eliminin els aranzels amb l’Índia i els països de l’Extrem Orient.

Aportacions del Regne Unit a Europa
Durant el 2016 Regne Unit va aportar 11.342 milions d’euros a la UE, mentre que va rebre 6.945 milions. És a dir, va aportar 4.397 milions nets, que hauran de ser sufragats per la resta de socis.
Aparentment aquesta quantitat no hauria de preocupar-nos, 4.397 milions d’euros no és una quantitat significativa per a un pressupost com el de la Unió, no obstant això, qualitativament afectarà bastant a la resta de països, principalment als receptors. Per exemple, sense les aportacions del Regne Unit, Espanya en el 2015 en canvi de rebre 305 milions hauria aportat 55. Amb ser una xifra important, aquests 4.397 milions no són res en comparació als beneficis de la Citty amb la resta de la Unió, o, per si sol, el sobrecost duaner que representarà el seu abandonament.

El gràfic que hem trobat sobre aquest tema és complex d’entendre, no obstant això explica perfectament els comptes de la UE i el que representa el famós xec britànic.

L’Europa del coneixement
Un dels talons d’Aquil·les del brexit i del que ningú parla o almenys nosaltres no hem escoltat ni llegit, podria ser el parcial enfonsament de la indústria del coneixement britànica, que depèn en gran mesura de les inversions de la resta de la Unió.
Des d’un principi el Regne Unit es va convertir en el major receptor d’inversions europees a la recerca, no solament per part del mateix govern de la Unió sinó de multitud d’empreses. Aquesta indústria ha estat absorbint bona part de l’excel·lència europea. El Regne Unit ha estat el país que més investigadors europeus ha acollit, principalment joves doctors o becats per la mateixa Unió, i amb ells molts altres de tercers països.
Moltes d’aquestes empreses han assegurat que marxaran del país, i com a avís ja han deixat d’invertir i algunes estan començant a traslladar part de les seves instal·lacions. Fins i tot Espanya, proverbial pel seu rebuig a la recerca, ha començat a beneficiar-se d’aquest model d’empresa.
Si una gran corporació europea de l’aeronàutica i de la indústria aeroespacial finançada per la UE, que fabrica part dels motors al Regne Unit, perd la confiança, el més normal és que en la mesura que pugui vagi traslladant aquesta indústria al continent, principalment i en major mesura o amb caràcter d’urgència, les empreses que dissenyen i creen els motors del futur. Si una gran corporació de l’automoció alemanya fabrica uns models al Regne Unit, amb els seus tallers de recerca i de disseny, que a més rep ajudes per part de la UE, el més probable és que primer traslladi tot el seu sistema de disseny, innovació i recerca, i a poc a poc deixi d’invertir a les fàbriques.

El brexit financer
Un altre dels talons d’Aquil·les és la City.
Londres, o el que anomenem City, és la capital financera d’Europa, el pragmatisme de la seva legislació, l’idioma, la seva situació dins dels fusos horaris, que abasta des de Tòquio a Los Angeles, i la infraestructura o entramat d’empreses internacionals i de serveis creat al seu al voltant, fan complicat el traspàs dels negocis financers a altres ciutats d’Europa. No obstant això, no podem obviar la vella aspiració francesa de limitar o eliminar els paradisos fiscals, defensats a ultrança pel Regne Unit, i també d’evitar els moviments especulatius que alteren el valor de les monedes, implementant un impost sobre les transaccions financeres, la mateixa Taxa Tobin, o la Directiva del Parlament Europeu per controlar als gestors de fons d’inversió alternatius (GFIA). Com tampoc la ferma voluntat alemanya de substituir a la City. Sense cap dubte la seva alternativa seria potenciar un nou centre financer europeu, segurament a Frankfurt, des del mateix Consell o del Parlament.
Alemanya pot adoptar amb relativa facilitat el pragmatisme britànic. Amb les noves tecnologies i l’elasticitat horària els fusos horaris ja no són un problema; en quant a l’anglès, actualment aquest idioma ha deixat de ser propietat dels països anglosaxons, i és difícil trobar un lloc al món on no es negociï a través d’ell.
En qualsevol cas, a partir d’ara la resta de països europeus ja no necessitarà l’aquiescència del Regne Unit per aprovar i implementar aquest tipus de regulacions.

Nosaltres creiem que, tal com existeix l’IVA com a impost en les transaccions comercials, que finalment acaba gravant la plusvàlua de cadascuna d’elles fins al consumidor final, també hauria d’existir en les transaccions financeres, principalment les que especulen amb les monedes. D’aquesta manera es limitarien radicalment, a més de gravar el benefici obtingut de cadascuna d’aquestes transaccions.

¿Big data i Open data, què son i perquè serveixen?

El Big Data tracta de la captura i posterior emmagatzematge de les dades que es generen tan massivament, que és gairebé impossible processar-les i administrar-les a curt termini.

L’Open Data tracta de les dades que qualsevol pot accedir, usar i compartir per sigui el que sigui l’actuació o activitat. Perquè les dades obertes esdevinguin útils s’han de posar a disposició en un format no restringit i compatible per a la seva computació.

L’emmagatzematge i processament de dades ha existit sempre, des que l’ésser humà va aprendre a explicar. L’ésser humà primitiu comptabilitzava les seves captures cinegètiques fent osques en un os o la paret de la caverna on vivia. Més endavant i ja en un estat sedentari, va començar a explicar els volums de gra amb pedres, petxines o peces de fusta. També a mesurar les hores solars i les diferents aparicions de la lluna, i ho va esculpir en pedra al costat de les observacions sobre el pas dels estels i la seva conjunció, els eclipsis i la pujada i baixada de les marees.

Els nostres ancestres, després de processar totes les dades emmagatzemades, van descobrir els dies de l’any més propicis per la sembra i les collites, quan havien de fer apilament de queviures i la seva caducitat. Fins i tot en molts casos van poder predir el temps i els seus canvis periòdics. Els camperols aymara i quechúa van aprendre, des de temps immemorials, a predir l’arribada del Nen gràcies a la seva observació de les Plèiades, així van descobrir que quan certs dies de l’any aquesta constel·lació es veia difusa, havien de sembrar un tipus de papa més resistent a la sequera i reservar una part de l’anterior collita.

Ara podem disposar de mecanismes d’emmagatzematge molt potents, màquines i programes que poden processar milions de dades per extreure la informació que oculten. Ja no és la mera observació de fenòmens, els animals que cacem o la quantitat de gra collit sinó el que fem dia rere dia, deixant un rastre de dades que fins i tot amb els nostres actuals sistemes és impossible emmagatzemar i processar enterament.

Actualment les dades poden estar en format de text, d’imatges o fins i tot en pel·lícula o so. En qualsevol cas perquè les dades emmagatzemades puguin complir una funció d’utilitat han de ser moltes, variades i verídiques. I la fase processal ha de ser ràpida, és a dir que les dades han de ser introduïdes a temps real i el sistema d’extracció i anàlisi molt ràpida, per aprofitar al màxim la seva utilitat. La seva eficiència dependrà de la quantitat de dades emmagatzemades, la seva varietat i fiabilitat, i, per descomptat, si podem disposar-les a temps.

Què hem de tenir en compte abans d’utilitzar aquesta ingent quantitat de dades?
Primer la protecció de les dades personals, anonimitzant les que permetin identificar una persona, i segon tenir molta cura amb la utilitat que els hi donarem. Per a això hem de crear una legislació molt estricta, a més d’un codi deontològic que no permeti la mínima desviació.
També és important que les dades que no siguin personals siguin públiques, és a dir que estiguin al servei de la societat i al proveïment de qualsevol ciutadà. Això últim és el més important, perquè en convertir-ho en extensiu, la petita i mitjana empresa podrà competir amb les grans corporacions i fins i tot amb el mateix Estat. El fet d’obrir les dades i facilitar la seva gestió, farà que ningú pugui jugar amb avantatge i impedirà que es converteixin en una arma.

Amb el Big Data correctament processat, podrem millorar les nostres relacions i la qualitat de vida, i augmentar la nostra capacitat subjectiva analitzant les anomalies que s’han anat produint a través del temps. La medicina avançarà de manera ràpida i eficaç, i els malalts podran ser tractats amb molta més efectivitat i sense tant risc, ja que els metges disposaran d’encreuament de dades en segons. La creativitat augmentarà gràcies a disposar d’una visió general, treballant en xarxa i col·laborativament. Podrem estalviar temps i esforç al disposar d’una visió general en tots els aspectes que ens envolten.
Podrem analitzar i canalitzar els sentiments grupals, reduint o eliminant els possibles conflictes gràcies a la seva predicció. Controlarem la natalitat amb més intel·ligència i respecte, i cuidarem molt millor el nostre entorn natural i cultural.

No hem d’enganyar-nos, el Big data entrarà abans a l’empresa que a la vida quotidiana o a l’administració. Vostès pensaran que s’utilitzarà abans pel benefici de l’empresa que pel benestar de la societat. No obstant això, moltes vegades oblidem que en buscar el millor aprofitament dels recursos per a l’empresa o la indústria, també ho estem fent per a les persones de manera directa i immediata, perquè són aquestes persones les que han de decidir el sistema social pel qual han de governar-se.

L’Open Data tracta d’obrir les dades a qualsevol persona, sigui empresa o multinacional, de manera lliure i amb les mateixes limitacions per a tots. L’empresa pot ser pública o privada, una cooperativa, una empresa familiar, etc.
El fet d’estalviar costos empresarials, tant per a una petita o gran empresa, i que totes disposin la mateixa capacitat d’aprenentatge i d’informació, democratitza i fa més transparents el mercat i la indústria, i aconsegueix que el consumidor pugui escollir més i millor, ser més exigent amb la qualitat del producte i de la seva procedència.
El que les empreses puguin millorar la seva eficiència, sense menyscapte de la seva grandària, no es reflectirà en els seus beneficis sinó en la competència. El preu dels productes i l’esforç laboral de la societat disminuiran. El capital, sigui en forma de diners o de treball, es distribuirà d’una manera més democràtica, facilitant el finançament de projectes. L’eficaç distribució i aprofitament dels recursos suavitzarà el cicle econòmic, evitant les crisis periòdiques, a més de facilitar la conservació del medi ambient, tan tecnològic com políticament. Cadenes de blocs semblades al BlockChain , producte indiscutible del Big data, no solament revolucionaran i democratitzaran els fluxos de capitals sinó també la nostra manera de relacionar-nos com a productors i consumidors. Si gestionem bé el Big data, la vida de les persones es revaloritzarà. Està a la nostra mà fer-ho.

L’administració espanyola manté un sistema de dades obertes, a parer nostre molt precari, que facilita a la ciutadania en general totes les dades que les diferents administracions publiquen pel seu compte. Si naveguen per ell aviat s’adonaran que només una minoria d’estaments i governs locals dipositen les seves dades a ell. Descobriran, per exemple, que l’ajuntament de Màlaga ha publicat 640 conjunts de dades, mentre que el de Barcelona només 454, i el de l’Hospitalet de Llobregat cap.
Per la seva banda la Generalitat de Catalunya disposa d’un centre de dades obertes, poc utilitzat per cert, que si es revisa amb deteniment veurem que és més un portal de transparència que altra cosa. Les dades es publiquen massivament i poden descarregar-se en qualsevol format. La navegació i la cerca de dades és tan complexa que ens ha estat impossible trobar els presumptament publicats per l’Ajuntament de l’Hospitalet, potser perquè no hi són. Si en el cercador escrivim: Justícia, solament trobarem un enllaç que ens porta a un llistat d’entitats jurídiques de Catalunya, que si s’utilitza per trobar una fundació, escola, etc., determinades, la qual cosa en Google pot portar-nos 30 segons, al portal de la Generalitat necessitarem un matí sense garantia d’èxit. Per saber quants funcionaris treballen en la Conselleria de Justícia, la seva especialitat, estadístiques sobre causes judicials, etc., haurem de preguntar a Google, amb l’esperança que les dades siguin fiables.
L’ajuntament de l’Hospitalet manté el seu propi sistema de dades obertes, de bonica planta, però pobra en dades i que gens té a veure amb el que necessita la població. Sembla més per lluir una transparència gairebé inexistent, que buscar el benefici de la seva ciutadania.

El futur de les nostres pensions

Circula per xarxes una nota, sense cap enllaç o notícia que ho testifiqui, que assegura que PP, PSOE i Ciutadans, han pactat l’eliminació de la paga doble dels pensionistes a partir del 2018.
Legalment això no és possible, l’Estat no pot deixar de pagar una cosa així, ja que seria el mateix que deixar de pagar el salari als funcionaris. Podem assegurar que l’Estat només pot retirar la doble paga als pensionistes si la prorrateja entre les dotze pagues anuals, que no representaria cap estalvi a les seves arques. El salari que reben els pensionistes està valorat a partir d’una anualitat, que en canvi de dividir-se en dotze pagues, es fa en catorze.
Per eliminar les dues pagues dobles dels pensionistes, el govern hauria de promulgar un decret, que donada la seva gravetat hauria de ser pactat amb la majoria dels grups parlamentaris, per rebaixar el valor de les pensions.

En qualsevol cas i de seguir en la mateixa tònica, a l’Estat no li queda una altra opció que eliminar les pagues dobles als pensionistes si vol mantenir-se dins l’Euro. Amb l’actual situació del deute i el seu creixement, a més del constant augment del valor de les pensions i l’estancament de les cotitzacions, l’Estat necessita trobar la manera de reduir el dèficit en uns 23.000 milions d’euros als pròxims dos anys, per complir els tractats de la Unió. De no ser així hauria de pagar una multa encara superior.

La segona opció seria crear una forta inflació, de manera que els preus i la mitjana salarial pugin considerablement més que les pensions. Però això també està regulat per Europa, i la inflació és, de bon tros, la pitjor de les opcions. Baixaria la competitivitat de les empreses i del mateix Estat. Malgrat això, és inevitable que la productivitat del ciutadà espanyol pugi en els pròxims anys, i amb ella els salaris. Últimament ja podem apreciar algunes mobilitzacions dels treballadors per demandar millores salarials, i és evident que aquestes no es traslladaran a les pensions.

La tercera fa temps que és utilitzada per part de l’Estat, que tracta d’augmentar la inflació dels articles o serveis de més consum dins de la classe pensionista. És a dir, que mantenint la mitjana dins dels paràmetres marcats per la UE, els preus pugin més en els productes d’obligat consum per als pensionistes, com és l’electricitat, el gas, l’aigua, la farmàcia, etc. Un pensionista no canviarà amb la mateixa facilitat que un adult en edat productiva, de cotxe, de telèfon o d’ordinador; no obstant això, seguirà consumint els mateixos quilowatts d’electricitat o els mateixos metres cúbics de gas o d’aigua, com tampoc podrà deixar de comprar medicaments.

La quarta és generar més riquesa, sigui a través de les noves tecnologies i del treball garantit, per augmentar la qualitat i la productivitat del treballador, així com el nombre de cotitzants.

La cinquena i més necessària en qualsevol cas, i que mai podrà contemplar-se amb un govern acostumat a tractar als ciutadans com a súbdits sense criteri, és facilitar la participació ciutadana per aconseguir la seva complicitat i trobar una solució.

Totes aquestes opcions s’emmarquen dins del sistema clàssic de resolució dels problemes financers, i com podem imaginar, excepte la quarta la resta no deixa de tenir la voluntat d’empobrir als pensionistes, sigui retallant directament les pensions o el seu poder adquisitiu.

L’actual taxa de natalitat espanyola és de l’1,33, la cinquena més baixa del món, i amb una població minvant, només superada per Portugal, Corea, Polònia i Xipre. Mentre que la seva esperança de vida és de les més elevades. Això no seria un problema si Espanya fos més productiva.
És evident que la robòtica està transformant l’antic concepte del treball. No obstant això, a Espanya es promou molt més la indústria de serveis, principalment la del turisme, que la recerca i la indústria de qualitat. El primer amb un baix i decreixent valor afegit, mentre que el segon aconseguiria la qualitat i productivitat que tant necessitem.
Per donar-nos una idea del problema mostrem el gràfic de la piràmide poblacional espanyola en 1962 i en 2016. Si la veiéssim any per any, podríem observar el seu constant canvi. A partir del 2050 es preveu que l’actual forma de bulb desaparegui i es converteixi en una piràmide invertida. És a dir, que hi hagi més ancians que adults en edat productiva.

Encara que la situació sigui dolenta o sembli desesperada, no tindria per què preocupar-nos tant, per corregir-la només es necessita una bona gestió. La descompensació de la natalitat o de la relació entre nombre de treballadors i de pensionistes, es podria rectificar amb l’entrada massiva de les noves tecnologies a la indústria i un augment de les bases cotitzadores, sumat al augment d’entrades dineràries per la plusvàlua generada per aquestes noves tecnologies. No obstant això, el problema espanyol va molt més enllà, ja que actualment i malgrat aquesta descompensació, els joves espanyols d’alta qualificació tendeixen a emigrar, mentre que Espanya segueix important mà d’obra d’escassa qualificació. Això només té una explicació, les empreses espanyoles són incapaces de generar suficient ocupació d’elevada plusvàlua, però si de la més baixa i no la necessària.
Les dades que disposem és que malgrat l’augment de cotitzants i la petita disminució de l’atur, la descompensació econòmica tendeix a augmentar. Entre el 2015 i el 2016 els ingressos de la Seguretat Social van augmentar en tres mil cinc-cents milions d’euros, no obstant això, les despeses ho van fer en quatre mil cinc-cents. A això li hem d’afegir la degradació dels actius financers, etc., que han augmentat el desajustament en dos mil milions més. I aquesta tendència va en augment atès que les cotitzacions dels propers pensionistes van ser bastant més elevades, per la qual cosa hauran de cobrar més (dades extretes dels comptes generals de la Seguretat Social).
Per fer-nos una idea, als últims deu anys el nostre país ha perdut el 6% d’assalariats i ha augmentat el 12% de pensionistes. A això li hem d’afegir que el salari mitjà ha augmentat un 10,6%, mentre que la pensió mitjana un 38,3%.

Per a nosaltres la solució té molt a veure amb la globalització i la imparable i ràpida robotització de la mà d’obra.
A aquesta opció no es tracta de crear un impost a les empreses més robotitzades. Això equivaldria a penalitzar les noves tecnologies i el desenvolupament de l’ésser humà, desmotivant a les empreses i al mateix Estat, a investigar i a desenvolupar nous mètodes de producció i de gestió. I tampoc es tracta d’augmentar les cotitzacions a la seguretat social, basades, com abans hem explicat, en un sistema piramidal infinit i insostenible.
Tenim clar que el futur de les pensions ja no podrà dependre d’una caixa de resistència i de les cotitzacions dels futurs treballadors. Aquest sistema es va basar en el supòsit d’un creixement etern, és a dir d’una piràmide ja no solament econòmica sinó també poblacional. I del que també podem estar segurs és que en el futur serem menys, tant vivint com treballant (o si no ens asfixiarem). La població mundial haurà de disminuir, de manera que durant unes quantes generacions veurem a les societats envellir gradualment, les persones treballaran menys i el seu poder adquisitiu estarà més ajustat per consumir menys.
Per mantenir el sistema de pensions i una societat dinàmica i treballadora, creadora de la suficient riquesa, haurem d’eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social. Les pensions hauran de ser sufragades completament per l’impost sobre la Renda.
Han de ser els robots els qui les paguin, quan hi haurà empreses més o menys productives segons els utilitzin o no?
De cap manera. Se suposa que l’empresa que implementa la robòtica en la gestió o la producció, ho fa per augmentar els seus beneficis o la seva competitivitat, per la qual cosa també haurà de pagar més impostos. A més, les empreses no tenen per què ser més productives per la seva robotització, això dependrà de les seves característiques. Se suposa que a mitjans de segle, potser abans, el “fet a mà” tindrà un valor afegit, gairebé artístic.
El fet de reduir al màxim o eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social, i que augmenti l’impost sobre els beneficis, ens beneficiaria doblement. Primer faria molt més atractiva la contractació de persones, la creació d’empreses familiars i de cooperatives. Segon, al gravar les empreses i les persones pels seus beneficis, equilibraríem la balança de manera justa, convertint en tant o més rendible el “fet a mà”.
El resultat seria una important disminució de l’atur, al costat d’una major productivitat del treballador. En aquest escenari, a la gran empresa i a l’Estat no els quedaria més solució que utilitzar l’automatització i la robòtica, i invertir en recerca.

Una advertència per a tots els Pirates

Transcrivim el missatge de comiat de la Birgitta, que ha sigut i encara és un exemple per alguns de nosaltres, o el que més s’assembla d’exemple per a un pirata.
Nosaltres, els pirates de l’H,
ho hem entès, apart de com crítica, també com una advertència per no caure al parany del poder o creure’ns posseïdors de la veritat.
Sabem que és difícil abstreure’s del verí que representa el poder, però que ningú ho dubti, els pirates de l’H només tenim una obsessió, seguir al mil·límetre aquesta frase de la mateixa Birgita:

“No volem ser el poder, volem distribuir-lo. No volem líders forts, volem ser forts junts.”

“Estimats amics i seguidors. He decidit abandonar el treball polític i la afiliació a qualsevol partit polític. Els partits polítics aviat es converteixen en culte i, massa sovint, l’atracció per convertir-se en la corrent predominant és massa important pels mateixos companys.
Durant aquests anys he aprés molt sobre com funciona el sistema i com es podria millorar o canviar. Vull utilitzar el meu temps i la meva energia per crear consciència sobre com les persones poden assolir un impacte real a través de la co-creació, i vull compartit tot això que he aprés.

La recerca del poder és una droga perillosa. He vist masses persones destruïdes per la fama i el poder.

No vull acabar així.

Visca la (r) evolució!”

Birgitta Jónsdóttir