¿Big data i Open data, què son i perquè serveixen?

El Big Data tracta de la captura i posterior emmagatzematge de les dades que es generen tan massivament, que és gairebé impossible processar-les i administrar-les a curt termini.

L’Open Data tracta de les dades que qualsevol pot accedir, usar i compartir per sigui el que sigui l’actuació o activitat. Perquè les dades obertes esdevinguin útils s’han de posar a disposició en un format no restringit i compatible per a la seva computació.

L’emmagatzematge i processament de dades ha existit sempre, des que l’ésser humà va aprendre a explicar. L’ésser humà primitiu comptabilitzava les seves captures cinegètiques fent osques en un os o la paret de la caverna on vivia. Més endavant i ja en un estat sedentari, va començar a explicar els volums de gra amb pedres, petxines o peces de fusta. També a mesurar les hores solars i les diferents aparicions de la lluna, i ho va esculpir en pedra al costat de les observacions sobre el pas dels estels i la seva conjunció, els eclipsis i la pujada i baixada de les marees.

Els nostres ancestres, després de processar totes les dades emmagatzemades, van descobrir els dies de l’any més propicis per la sembra i les collites, quan havien de fer apilament de queviures i la seva caducitat. Fins i tot en molts casos van poder predir el temps i els seus canvis periòdics. Els camperols aymara i quechúa van aprendre, des de temps immemorials, a predir l’arribada del Nen gràcies a la seva observació de les Plèiades, així van descobrir que quan certs dies de l’any aquesta constel·lació es veia difusa, havien de sembrar un tipus de papa més resistent a la sequera i reservar una part de l’anterior collita.

Ara podem disposar de mecanismes d’emmagatzematge molt potents, màquines i programes que poden processar milions de dades per extreure la informació que oculten. Ja no és la mera observació de fenòmens, els animals que cacem o la quantitat de gra collit sinó el que fem dia rere dia, deixant un rastre de dades que fins i tot amb els nostres actuals sistemes és impossible emmagatzemar i processar enterament.

Actualment les dades poden estar en format de text, d’imatges o fins i tot en pel·lícula o so. En qualsevol cas perquè les dades emmagatzemades puguin complir una funció d’utilitat han de ser moltes, variades i verídiques. I la fase processal ha de ser ràpida, és a dir que les dades han de ser introduïdes a temps real i el sistema d’extracció i anàlisi molt ràpida, per aprofitar al màxim la seva utilitat. La seva eficiència dependrà de la quantitat de dades emmagatzemades, la seva varietat i fiabilitat, i, per descomptat, si podem disposar-les a temps.

Què hem de tenir en compte abans d’utilitzar aquesta ingent quantitat de dades?
Primer la protecció de les dades personals, anonimitzant les que permetin identificar una persona, i segon tenir molta cura amb la utilitat que els hi donarem. Per a això hem de crear una legislació molt estricta, a més d’un codi deontològic que no permeti la mínima desviació.
També és important que les dades que no siguin personals siguin públiques, és a dir que estiguin al servei de la societat i al proveïment de qualsevol ciutadà. Això últim és el més important, perquè en convertir-ho en extensiu, la petita i mitjana empresa podrà competir amb les grans corporacions i fins i tot amb el mateix Estat. El fet d’obrir les dades i facilitar la seva gestió, farà que ningú pugui jugar amb avantatge i impedirà que es converteixin en una arma.

Amb el Big Data correctament processat, podrem millorar les nostres relacions i la qualitat de vida, i augmentar la nostra capacitat subjectiva analitzant les anomalies que s’han anat produint a través del temps. La medicina avançarà de manera ràpida i eficaç, i els malalts podran ser tractats amb molta més efectivitat i sense tant risc, ja que els metges disposaran d’encreuament de dades en segons. La creativitat augmentarà gràcies a disposar d’una visió general, treballant en xarxa i col·laborativament. Podrem estalviar temps i esforç al disposar d’una visió general en tots els aspectes que ens envolten.
Podrem analitzar i canalitzar els sentiments grupals, reduint o eliminant els possibles conflictes gràcies a la seva predicció. Controlarem la natalitat amb més intel·ligència i respecte, i cuidarem molt millor el nostre entorn natural i cultural.

No hem d’enganyar-nos, el Big data entrarà abans a l’empresa que a la vida quotidiana o a l’administració. Vostès pensaran que s’utilitzarà abans pel benefici de l’empresa que pel benestar de la societat. No obstant això, moltes vegades oblidem que en buscar el millor aprofitament dels recursos per a l’empresa o la indústria, també ho estem fent per a les persones de manera directa i immediata, perquè són aquestes persones les que han de decidir el sistema social pel qual han de governar-se.

L’Open Data tracta d’obrir les dades a qualsevol persona, sigui empresa o multinacional, de manera lliure i amb les mateixes limitacions per a tots. L’empresa pot ser pública o privada, una cooperativa, una empresa familiar, etc.
El fet d’estalviar costos empresarials, tant per a una petita o gran empresa, i que totes disposin la mateixa capacitat d’aprenentatge i d’informació, democratitza i fa més transparents el mercat i la indústria, i aconsegueix que el consumidor pugui escollir més i millor, ser més exigent amb la qualitat del producte i de la seva procedència.
El que les empreses puguin millorar la seva eficiència, sense menyscapte de la seva grandària, no es reflectirà en els seus beneficis sinó en la competència. El preu dels productes i l’esforç laboral de la societat disminuiran. El capital, sigui en forma de diners o de treball, es distribuirà d’una manera més democràtica, facilitant el finançament de projectes. L’eficaç distribució i aprofitament dels recursos suavitzarà el cicle econòmic, evitant les crisis periòdiques, a més de facilitar la conservació del medi ambient, tan tecnològic com políticament. Cadenes de blocs semblades al BlockChain , producte indiscutible del Big data, no solament revolucionaran i democratitzaran els fluxos de capitals sinó també la nostra manera de relacionar-nos com a productors i consumidors. Si gestionem bé el Big data, la vida de les persones es revaloritzarà. Està a la nostra mà fer-ho.

L’administració espanyola manté un sistema de dades obertes, a parer nostre molt precari, que facilita a la ciutadania en general totes les dades que les diferents administracions publiquen pel seu compte. Si naveguen per ell aviat s’adonaran que només una minoria d’estaments i governs locals dipositen les seves dades a ell. Descobriran, per exemple, que l’ajuntament de Màlaga ha publicat 640 conjunts de dades, mentre que el de Barcelona només 454, i el de l’Hospitalet de Llobregat cap.
Per la seva banda la Generalitat de Catalunya disposa d’un centre de dades obertes, poc utilitzat per cert, que si es revisa amb deteniment veurem que és més un portal de transparència que altra cosa. Les dades es publiquen massivament i poden descarregar-se en qualsevol format. La navegació i la cerca de dades és tan complexa que ens ha estat impossible trobar els presumptament publicats per l’Ajuntament de l’Hospitalet, potser perquè no hi són. Si en el cercador escrivim: Justícia, solament trobarem un enllaç que ens porta a un llistat d’entitats jurídiques de Catalunya, que si s’utilitza per trobar una fundació, escola, etc., determinades, la qual cosa en Google pot portar-nos 30 segons, al portal de la Generalitat necessitarem un matí sense garantia d’èxit. Per saber quants funcionaris treballen en la Conselleria de Justícia, la seva especialitat, estadístiques sobre causes judicials, etc., haurem de preguntar a Google, amb l’esperança que les dades siguin fiables.
L’ajuntament de l’Hospitalet manté el seu propi sistema de dades obertes, de bonica planta, però pobra en dades i que gens té a veure amb el que necessita la població. Sembla més per lluir una transparència gairebé inexistent, que buscar el benefici de la seva ciutadania.

El futur de les nostres pensions

Circula per xarxes una nota, sense cap enllaç o notícia que ho testifiqui, que assegura que PP, PSOE i Ciutadans, han pactat l’eliminació de la paga doble dels pensionistes a partir del 2018.
Legalment això no és possible, l’Estat no pot deixar de pagar una cosa així, ja que seria el mateix que deixar de pagar el salari als funcionaris. Podem assegurar que l’Estat només pot retirar la doble paga als pensionistes si la prorrateja entre les dotze pagues anuals, que no representaria cap estalvi a les seves arques. El salari que reben els pensionistes està valorat a partir d’una anualitat, que en canvi de dividir-se en dotze pagues, es fa en catorze.
Per eliminar les dues pagues dobles dels pensionistes, el govern hauria de promulgar un decret, que donada la seva gravetat hauria de ser pactat amb la majoria dels grups parlamentaris, per rebaixar el valor de les pensions.

En qualsevol cas i de seguir en la mateixa tònica, a l’Estat no li queda una altra opció que eliminar les pagues dobles als pensionistes si vol mantenir-se dins l’Euro. Amb l’actual situació del deute i el seu creixement, a més del constant augment del valor de les pensions i l’estancament de les cotitzacions, l’Estat necessita trobar la manera de reduir el dèficit en uns 23.000 milions d’euros als pròxims dos anys, per complir els tractats de la Unió. De no ser així hauria de pagar una multa encara superior.

La segona opció seria crear una forta inflació, de manera que els preus i la mitjana salarial pugin considerablement més que les pensions. Però això també està regulat per Europa, i la inflació és, de bon tros, la pitjor de les opcions. Baixaria la competitivitat de les empreses i del mateix Estat. Malgrat això, és inevitable que la productivitat del ciutadà espanyol pugi en els pròxims anys, i amb ella els salaris. Últimament ja podem apreciar algunes mobilitzacions dels treballadors per demandar millores salarials, i és evident que aquestes no es traslladaran a les pensions.

La tercera fa temps que és utilitzada per part de l’Estat, que tracta d’augmentar la inflació dels articles o serveis de més consum dins de la classe pensionista. És a dir, que mantenint la mitjana dins dels paràmetres marcats per la UE, els preus pugin més en els productes d’obligat consum per als pensionistes, com és l’electricitat, el gas, l’aigua, la farmàcia, etc. Un pensionista no canviarà amb la mateixa facilitat que un adult en edat productiva, de cotxe, de telèfon o d’ordinador; no obstant això, seguirà consumint els mateixos quilowatts d’electricitat o els mateixos metres cúbics de gas o d’aigua, com tampoc podrà deixar de comprar medicaments.

La quarta és generar més riquesa, sigui a través de les noves tecnologies i del treball garantit, per augmentar la qualitat i la productivitat del treballador, així com el nombre de cotitzants.

La cinquena i més necessària en qualsevol cas, i que mai podrà contemplar-se amb un govern acostumat a tractar als ciutadans com a súbdits sense criteri, és facilitar la participació ciutadana per aconseguir la seva complicitat i trobar una solució.

Totes aquestes opcions s’emmarquen dins del sistema clàssic de resolució dels problemes financers, i com podem imaginar, excepte la quarta la resta no deixa de tenir la voluntat d’empobrir als pensionistes, sigui retallant directament les pensions o el seu poder adquisitiu.

L’actual taxa de natalitat espanyola és de l’1,33, la cinquena més baixa del món, i amb una població minvant, només superada per Portugal, Corea, Polònia i Xipre. Mentre que la seva esperança de vida és de les més elevades. Això no seria un problema si Espanya fos més productiva.
És evident que la robòtica està transformant l’antic concepte del treball. No obstant això, a Espanya es promou molt més la indústria de serveis, principalment la del turisme, que la recerca i la indústria de qualitat. El primer amb un baix i decreixent valor afegit, mentre que el segon aconseguiria la qualitat i productivitat que tant necessitem.
Per donar-nos una idea del problema mostrem el gràfic de la piràmide poblacional espanyola en 1962 i en 2016. Si la veiéssim any per any, podríem observar el seu constant canvi. A partir del 2050 es preveu que l’actual forma de bulb desaparegui i es converteixi en una piràmide invertida. És a dir, que hi hagi més ancians que adults en edat productiva.

Encara que la situació sigui dolenta o sembli desesperada, no tindria per què preocupar-nos tant, per corregir-la només es necessita una bona gestió. La descompensació de la natalitat o de la relació entre nombre de treballadors i de pensionistes, es podria rectificar amb l’entrada massiva de les noves tecnologies a la indústria i un augment de les bases cotitzadores, sumat al augment d’entrades dineràries per la plusvàlua generada per aquestes noves tecnologies. No obstant això, el problema espanyol va molt més enllà, ja que actualment i malgrat aquesta descompensació, els joves espanyols d’alta qualificació tendeixen a emigrar, mentre que Espanya segueix important mà d’obra d’escassa qualificació. Això només té una explicació, les empreses espanyoles són incapaces de generar suficient ocupació d’elevada plusvàlua, però si de la més baixa i no la necessària.
Les dades que disposem és que malgrat l’augment de cotitzants i la petita disminució de l’atur, la descompensació econòmica tendeix a augmentar. Entre el 2015 i el 2016 els ingressos de la Seguretat Social van augmentar en tres mil cinc-cents milions d’euros, no obstant això, les despeses ho van fer en quatre mil cinc-cents. A això li hem d’afegir la degradació dels actius financers, etc., que han augmentat el desajustament en dos mil milions més. I aquesta tendència va en augment atès que les cotitzacions dels propers pensionistes van ser bastant més elevades, per la qual cosa hauran de cobrar més (dades extretes dels comptes generals de la Seguretat Social).
Per fer-nos una idea, als últims deu anys el nostre país ha perdut el 6% d’assalariats i ha augmentat el 12% de pensionistes. A això li hem d’afegir que el salari mitjà ha augmentat un 10,6%, mentre que la pensió mitjana un 38,3%.

Per a nosaltres la solució té molt a veure amb la globalització i la imparable i ràpida robotització de la mà d’obra.
A aquesta opció no es tracta de crear un impost a les empreses més robotitzades. Això equivaldria a penalitzar les noves tecnologies i el desenvolupament de l’ésser humà, desmotivant a les empreses i al mateix Estat, a investigar i a desenvolupar nous mètodes de producció i de gestió. I tampoc es tracta d’augmentar les cotitzacions a la seguretat social, basades, com abans hem explicat, en un sistema piramidal infinit i insostenible.
Tenim clar que el futur de les pensions ja no podrà dependre d’una caixa de resistència i de les cotitzacions dels futurs treballadors. Aquest sistema es va basar en el supòsit d’un creixement etern, és a dir d’una piràmide ja no solament econòmica sinó també poblacional. I del que també podem estar segurs és que en el futur serem menys, tant vivint com treballant (o si no ens asfixiarem). La població mundial haurà de disminuir, de manera que durant unes quantes generacions veurem a les societats envellir gradualment, les persones treballaran menys i el seu poder adquisitiu estarà més ajustat per consumir menys.
Per mantenir el sistema de pensions i una societat dinàmica i treballadora, creadora de la suficient riquesa, haurem d’eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social. Les pensions hauran de ser sufragades completament per l’impost sobre la Renda.
Han de ser els robots els qui les paguin, quan hi haurà empreses més o menys productives segons els utilitzin o no?
De cap manera. Se suposa que l’empresa que implementa la robòtica en la gestió o la producció, ho fa per augmentar els seus beneficis o la seva competitivitat, per la qual cosa també haurà de pagar més impostos. A més, les empreses no tenen per què ser més productives per la seva robotització, això dependrà de les seves característiques. Se suposa que a mitjans de segle, potser abans, el “fet a mà” tindrà un valor afegit, gairebé artístic.
El fet de reduir al màxim o eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social, i que augmenti l’impost sobre els beneficis, ens beneficiaria doblement. Primer faria molt més atractiva la contractació de persones, la creació d’empreses familiars i de cooperatives. Segon, al gravar les empreses i les persones pels seus beneficis, equilibraríem la balança de manera justa, convertint en tant o més rendible el “fet a mà”.
El resultat seria una important disminució de l’atur, al costat d’una major productivitat del treballador. En aquest escenari, a la gran empresa i a l’Estat no els quedaria més solució que utilitzar l’automatització i la robòtica, i invertir en recerca.

Una advertència per a tots els Pirates

Transcrivim el missatge de comiat de la Birgitta, que ha sigut i encara és un exemple per alguns de nosaltres, o el que més s’assembla d’exemple per a un pirata.
Nosaltres, els pirates de l’H,
ho hem entès, apart de com crítica, també com una advertència per no caure al parany del poder o creure’ns posseïdors de la veritat.
Sabem que és difícil abstreure’s del verí que representa el poder, però que ningú ho dubti, els pirates de l’H només tenim una obsessió, seguir al mil·límetre aquesta frase de la mateixa Birgita:

“No volem ser el poder, volem distribuir-lo. No volem líders forts, volem ser forts junts.”

“Estimats amics i seguidors. He decidit abandonar el treball polític i la afiliació a qualsevol partit polític. Els partits polítics aviat es converteixen en culte i, massa sovint, l’atracció per convertir-se en la corrent predominant és massa important pels mateixos companys.
Durant aquests anys he aprés molt sobre com funciona el sistema i com es podria millorar o canviar. Vull utilitzar el meu temps i la meva energia per crear consciència sobre com les persones poden assolir un impacte real a través de la co-creació, i vull compartit tot això que he aprés.

La recerca del poder és una droga perillosa. He vist masses persones destruïdes per la fama i el poder.

No vull acabar així.

Visca la (r) evolució!”

Birgitta Jónsdóttir

L’educació als nostres països

Mai ens cansarem de dir que l’educació és, de bon tros, el principal generador de riquesa i de benestar en les societats. Per desgràcia a l’espanyola l’educació mai ha estat una prioritat. A vegades per condicionants polítics i de poder -una població que no llegeix sempre és més controlable que una que llegeix, sense explicar que aquesta societat ha estat econòmicament depredadora a través del seu exèrcit, i un bon soldat és aquell que obeeix pensant el mínim possible- pel que la prioritat de la dreta espanyola, fins a finals del segle XIX, ha estat mantenir l’analfabetisme en la seva població. Va ser un govern progressista, amb l’oposició de la dreta més radical, que a l’any 1.857 va redactar la Llei Moyano, que porta el nom del seu promotor Claudio Moyano, ministre de Foment de l’època.
No és estrany, llavors, l’endarreriment cultural espanyol en relació a la resta d’Europa, endarreriment que ja no podem relacionar amb l’analfabetisme en sentit estricte, que per fi ha desaparegut, però si amb l’analfabetisme funcional.
L’OCDE afirma que el ciutadà espanyol és l’últim d’Europa a entendre el càlcul matemàtic i el penúltim en capacitat lectora. Segons aquest organisme els espanyols tenen dificultat per entendre un prospecte farmacèutic, una factura de la llum o per llegir el Quixot, llibre publicat al 1.605. Recordem finalment que Espanya és l’únic país d’Europa al qual molts dels seus ciutadans s’enorgulleixen o fan gala de la seva incultura, degradant a propòsit el seu propi idioma.
En un món globalitzat, al qual la competència s’ha traslladat dels països als individus, de manera que la incultura només pot implicar atur o salaris molt baixos, no és suficient amb saber llegir i escriure, o fer càlculs senzills, tampoc haver aconseguit una llicenciatura o un postgrau, també es necessita una capacitat de criteri que només s’aconsegueix amb la lectura i el debat intel·ligent. No es tracta, per tant, de saber de futbol o de les anades i tornades dels tertulians de la tele-escombraries, sinó de disposar d’informació veraç i crítica, sigui de política, d’art o de recerca, i saber contrastar-la sense por de caure en el ridícul.
Espanya és un dels països amb més universitaris del món pel seu nombre d’habitants, almenys ho era fins fa uns anys, però amb només una universitat dins de les cent millors, i també el qual els joves més preparats s’han vist obligats a emigrar. Només a les societats en guerra la seva població més preparada sol emigrar. Espanya òbviament no ho està, per la qual cosa és una excepció.
Quina explicació podem donar a aquest fenomen?
Només una, la societat espanyola no està preparada per crear les expectatives de treball que demanda aquesta joventut. No ho està perquè les seves empreses no poden competir, ni en salari ni en qualitat de treball, amb les dels països desenvolupats.
Una societat no pot educar-se de la nit al dia, necessita diversos segles d’inversió i d’interès per la cultura. El nivell dels seus joves estudiants no només es mesura pels diners invertits a les escoles, sinó en la qualitat dels seus mestres i el nivell cultural de les seves famílies i del seu entorn.
Al Regne Unit la diferència de resultats escolars entre els nens amb dues prestatgeries de llibres a les seves cases, amb els que tenen uns pocs, és de 1’15 cursos. A França, el país amb menor desigualtat, és d’un curs. La mateixa OCDE reconeix que la grandària de les aules, la qualitat o el nombre d’ordinadors, i la despesa per estudiant, no incideixen en el resultat. Tan sols la qualitat del professorat pot superar l’afectació del nivell de les seves famílies.
Aquest gràfic ens dóna una idea del problema:

Font: Our World in Data

El canvi de paradigma a mitjans del segle XVI als països nòrdics, no va arribar a Espanya fins a mitjans del XVIII, mentre que durant el segle XIX, en el qual tots els països d’Europa, excepte Itàlia i Espanya, van invertir decididament en educació, aquests dos països van quedar definitivament ressagats, i la seva lleu pujada solament pot atribuir-se a la proximitat i la forta relació comercial amb la resta d’Europa.
Al 1.860 només el 18% de la població espanyola sabia llegir, el 30% dels homes i el 8% de les dones. Les variacions regionals eren molt grans. Castella León, Cantàbria i Madrid destacaven molt per sobre de les altres. Excepte a Cadis, Madrid i Gijón, la diferència entre homes i dones era brutal. En el següent gràfic pot veure’s que la proximitat amb França no tenia gens a veure. Catalunya no deixava de ser un exemple de la situació espanyola, i la diferència entre sexes igual d’insultant. De fet Galícia estava bastant més alfabetitzada que Catalunya.

Font: Censo de Población de 1860

El tarannà de la nostra classe política, tot i ser encara poc inclinada a la inversió en educació, per sort ha canviat.
Com pot veure’s en els següents gràfics, excepte a Catalunya l’esforç pressupostari en educació és pràcticament igual governi la dreta o l’esquerra. A Catalunya, no obstant això, la diferència no només existeix sinó que és especialment punyent. La dreta en el poder, tot disposar d’un dels majors pressupostos totals per habitant, ha reduït la inversió fins a deixar-la als últims llocs, tant d’Espanya com d’Europa.
Despesa en educació per Comunitat Autònoma i per habitant de cadascuna d’elles:

Font: Datosmacro.com

Pressupost total per Comunitat Autònoma i per habitant de cadascuna d’elles:

Font: Datosmacro.com

En general les coses no han canviat massa. El següent gràfic mostra que Espanya segueix estant a la cua d’inversions en educació de tota Europa. Només els països de l’antiga Unió Soviètica inverteixen menys, encara que també cal considerar que el salari del seu professorat és molt inferior, de vegades no arriba ni a la meitat de l’espanyol. A més Espanya és l’únic país d’OCDE que amb la crisi ha disminuït el percentatge dels seus pressupostos en educació. La resta de països tot i les retallades el van mantenir o augmentar.
L’informe de la PIAAC, que la seva serietat no admet cap dubte, mostra que el nivell dels joves espanyols està bastant per sota de la mitjana europea. I recordem que la globalització ha fet que la competitivitat hagi passat dels països i les empreses a les persones.
Com mostra només cal saber que la taxa d’atur dels espanyols amb habilitats matemàtiques de nivell 1 és tres vegades superior als del nivell 4 i 5, i el seu salari la meitat.
Aquest gràfic tot i ser del 2.013, mostra la realitat, que en principi s’ha agreujat aquests últims anys:

 

El Municipalisme i els Pirates

És important tenir en compte, per tot aquell que ens vulgui escoltar o pretengui la nostra amistat política, que no jutgem ni valorem a les persones per les sigles dels seus espais polítics, pels seus costums, i, encara menys, per com pensen en el que no ens concerneix. Per a nosaltres el més important és el respecte que puguin tenir cap a la ciutadania, sigui aquesta del color que sigui; la seva preparació, la seva capacitat de compromís, la seva integritat i el seu tarannà democràtic.

Demostraríem falta d’ètica i poc respecte cap als nostres votants, si els nostres candidats no fossin capaços de complir amb la seva comesa.
El nostre votant sap que un candidat presentat pels pirates és una persona preparada, que pot equivocar-se com qualsevol humà, però no per falta d’experiència o de preparació. Creiem que la ciutadania no té per què pagar un salari a qui no està preparat. La ciutadania exigeix responsabilitat i eficiència, no inexperiència o manca de professionalitat, per bona voluntat que es tingui.

I els pirates no podem treballar amb els qui prejutgen a les persones per les seves sigles, la manera de ser o d’expressar-se, obviant la seva vàlua i el seu projecte polític. Aquest tipus de persones no poden tenir la confiança i el respecte necessaris per ser el nostre aliat.
I, finalment, els pirates no concebem dues llistes separades amb un mateix o similar programa. Per a nosaltres això seria una burla cap als nostres votants i a la ciutadania en general.

Fer política significa fer un servei al país, mai a l’inrevés, sense oblidar que aquest país es compon de moltes sensibilitats a les quals cal respectar, sempre que al seu torn aquestes siguin respectuoses amb les altres. Els pirates, per tant, no entenem que només es governi per una d’elles i a esquena de la resta.

Per a nosaltres la política municipal és diferent de la nacional o l’autonòmica. Considerem, per tant, inacceptable que s’utilitzi la política d’una ciutat o població, pel benefici d’uns espais polítics d’un altre àmbit. No obstant això, reconeixem la seva relació política i ideològica, i entenem que en alguns casos existeixi certa dependència, excepte quan aquesta afecti la bona relació entre els diferents actors o el benestar de la ciutat que es pretén governar.

La necessitat d’un nou contracte social

Impressora 3D dissenyada per construir cases

La nova revolució digital ha canviat per complet el model de relació entre els treballadors i les empreses, així com la funcionalitat dels sindicats, que han vist com la seva influència s’ha anat reduint al mateix temps que la seva capacitat de negociació. Les grans empreses que contractaven milers de treballadors han desaparegut o s’han convertit en multinacionals, amb unes desenes o centenars de treballadors a cada país.
Avui llegim més que mai, sense necessitat de moure’ns de la butaca de la nostra casa o la de comprar un llibre. Podem adquirir el que ens venja en gana sense trepitjar una tenda, escollir i visualitzar una pel·lícula entre mil sense anar al cinema; o enviar correus a l’altre costat del món, amb només estrènyer un botó i sense necessitat de posar un segell, ni utilitzar una logística que ocupava a desenes de milers de treballadors. I aviat podrem fabricar els nostres mobles i cases a mesura, mitjançant una impressora 3D, a vegades sense necessitat d’encarregar-los per la xarxa, unes altres dissenyant mitjançant unes plantilles i enviant el model a una empresa de serveis.
Aquesta nova revolució, diferent de totes les que fins ara hem viscut, només podrà dur-se a terme d’una manera raonable amb un nou pacte social. Fins ara aquesta nova revolució tecnològica tan sol ha servit per crear més atur i desesperació, molta més pobresa i desigualtat social. El fet que globalment hagi disminuït la pobresa, no té res a veure amb la irrupció de les noves tecnologies. La fam i la pobresa severa han disminuït simplement per la globalització.
Els estats han fracassat en el seu intent de solucionar el problema amb sistemes econòmics noucentistes, basats en un fals liberalisme. Si durant la revolució industrial, els estats intensificaven les ajudes per promoure l’ocupació, facilitant el creixement i l’augment de les activitats fabrils, des de la tercera meitat del passat segle l’esforç ho van concentrar en el que hipòcritament s’ha donat a conèixer com “reconversió industrial”. És a dir, oferint importants subsidis al gran industrial per reduir considerablement la mà d’obra, o facilitant-li un règim laboral adequat per a això, esperant que sigui el treballador o el mateix mercat qui absorbeixi la sobrant, a la vista està que amb escàs o cap èxit.

Generalment les grans revolucions econòmiques de la història han servit per crear riquesa i ampliar tant la capacitat del mercat, com l’entrada al sistema productiu de nous productors i consumidors. I aquest fenomen s’ha anat repetint fins a l’edat d’or de la revolució industrial, el declivi de la qual va començar ben entrada la segona meitat del passat segle, quan una nova etapa va començar a despuntar sota el nom de Revolució Tecnològica, a la qual aviat rebatejaríem com a Digital.
Per primer cop a la història de la humanitat, una revolució econòmica destrueix més llocs de treball dels quals genera per si mateixa. Al principi molts economistes van creure que la mà d’obra sobrant seria absorbida fàcilment pels serveis que ella mateixa promouria, sense necessitat de cap ajuda; no obstant això, alguns ja van donar la veu d’alarma sobre la gran destrucció que ocasionava, i que seria impossible d’absorbir sense canviar la manera que ens relacionem econòmicament. El que ningú podia preveure és que la mateixa revolució tecnològica també afectaria el sector de serveis tan dramàticament, és a dir destruint no només els llocs de treball sinó també la indústria que els podia crear. El periodisme, la publicitat, l’autoservei i la tenda virtual, són bons exemples. Per exemple, qualsevol podria pensar que el creixement del parc automobilístic augmentaria el nombre de gasolineres, però no va anar així, els automòbils consumien menys i les gasolineres van instal·lar autoserveis amb més sortidors i menys empleats.
Els aturats en la seva desesperació van buscar solucions autònomes, creant multitud de petites indústries sense suport tècnic ni burocràtic, sense ajudes financeres i amb desavantatge enfront una gran indústria, que per competir contra ells rep la col·laboració fiscal del mateix estat. Autònoms que van inventar nous oficis per sobreviure a la nova situació, amb salaris que gairebé voregen la pobresa, i a costa de pagar grans impostos en proporció al benefici rebut. Curiosament aquests autònoms han de mantenir a l’Estat que precisament els ha arruïnat.

En un altre article cridàvem l’atenció sobre una paradoxa. A mitjans de 1983 la jornada laboral espanyola va passar de les 42 a les 40 hores setmanals, pesi la pressió de la banca i de la CEOE, que preveien una important caiguda de la productivitat. De fet la jornada de 8 hores ja es feia en multitud d’empreses pels seus convenis col·lectius, en tendes i petites indústries. L’Estat, igual que l’església, sol anar a remolc de la societat a la qual hauria de servir.
En 1983 la revolució tecnològica tot just començava a expandir-se i la robòtica a entrar en la gran indústria, encara que a poc a poc; Mentre que la digital començava a fer la seva aparició amb els primers PCs per a ús de la mitjana i la gran empresa. No oblidem que llavors un PC podia costar 6.000 €, la qual cosa vindria a ser uns 40.000 d’ara, i amb molt poca capacitat de gestió. Era molt més car un PC, que mantenir al treballador que en principi hauria de suplir.
Si en 1983, amb una productivitat molt menor (es parla de més de deu vegades), i amb productes d’ús quotidià que avui aconseguim digitalment, es va poder reduir la jornada a 40 hores setmanals, és obvi que al 2017, en plena revolució digital i amb l’augment de la productivitat que comporta, la jornada de 30 hores setmanals ja hauria d’estar superada.
Es tracta de treballar menys per guanyar el mateix o més. És a dir, que puguem adquirir els béns que la nostra capacitat productiva mereix, tret que hàgim de mantenir una societat que ja ha perdut la seva capacitat productiva, és a dir pensionistes o persones que la seva discapacitat no els permet ser productives.
I fins a quin punt aquestes persones poden absorbir tanta capacitat productiva com par no poder reduir la seva jornada de treball?
La resposta està d’una banda en la desocupació i per un altre en l’ocupació poc productiva. El fet que existeixi desocupació o ocupació poca productiva significa que el productiu està sobreexplotat.

Guardar

Guardar

Sobre l’Economia, 6a part (Bretton Woods)

bretton-woods-248773_960_720

En el mes de juliol de 1944, 44 països van ser convocats a una reunió en Bretton Woods, per a la signatura de l’acord que marcaria un nou ordre econòmic mundial. Espanya no va ser acceptada fins a setembre de 1958, catorze anys després, mentre que el bloc comunista no ho va signar.
Bretton Woods va ser l’ariet de la gran recuperació econòmica de l’occident desenvolupat i l’estancament del subdesenvolupat, i l’eina per mantenir estable l’economia mundial. L’acord va ser negociat pels dos grans economistes del seu temps, Harry D. White i John M. Keynes. Per desgràcia la part nord-americana, White, va imposar el seu criteri, favorable a curt termini pels EUA, per sobre de la britànica, Keynes, que buscava l’equilibri absolut sense importar el potencial de cada país. Aquesta, podríem dir, és l’explicació oficial i formal; no obstant això, hem de tenir en compte que l’acord va estar fonamentat per les idees de Keynes.

Com el lector pot observar, no hem tingut en compte a Friedrich Hayek. Hayek era el revers de la moneda, molt de moda a partir de mitjans dels setanta i principis dels vuitanta. Tal com a Keynes, de manera excessivament simplista, se li podria tractar com pare de la recuperació econòmica; a Hayek se’l podria acusar de provocar la ruïna d’Alemanya d’entreguerres i, per tant, de la segona gran guerra, i ara, quin dubte cap, de ser el culpable de la gran recessió del 2008. Hayek, tot i la seva brillant intel·ligència i capacitat d’anàlisi, per a nosaltres ha estat una calamitat d’economista. Al nostre veure les seves premisses només funcionen sobre el paper o en una societat perfecta.

Però tornant a l’acord, que si bé hem de reconèixer la seva bondat per a l’economia mundial, mai sabrem què hauria passat de vèncer la proposta de Keynes en tots els seus punts. L’experiència i l’esdevingut durant aquests anys ens poden dibuixar la senda del que podria haver estat, sempre comptant amb els mateixos incidents que van ser marcant aquesta etapa, primer la guerra de Corea i després la del Vietnam. Però tampoc sabem si haguessin existit aquestes dues conteses, o, almenys, amb tant acarnissament.
Vostès em diran que estem parlant d’economia, no de política i de conflictes armats; no obstant això, és indubtable que la política econòmica es reflecteix en les guerres, sol desencadenar-les i és alterada pel seu desenllaç.

El primer i més greu error va ser deixar fora de l’organització de la conferència al bloc comunista -d’això podríem culpar principalment a Keynes-, tan diferent de la resta, que havia demostrat molta més eficiència enfront dels desequilibris econòmics del sistema capitalista imperant fins a 1935. La Gran Recessió no havia afectat l’economia soviètica, de manera que els economistes i els polítics d’aquest gran Estat no van sentir cap necessitat d’apuntar-se a un carro absolutament diferent del seu. No oblidem que després de la guerra, el bloc soviètic va haver de començar des de zero, amb un país absolutament desolat, amb el dotze per cent de la seva població desapareguda i milions d’invàlids, mentre el bloc occidental va rebre l’ajuda dels EUA, que havien sortit indemnes de la guerra, i amb l’Amèrica Llatina, gran productora d’aliments i matèries primeres. No obstant això, només cinc anys més tard el bloc soviètic ja s’havia convertit en una potència industrial i tecnològica, millorant en algunes coses al bloc occidental, amb un sistema sanitari i educatiu superiors, sense necessitat d’explotar colònies o el tercer món. El bloc soviètic es va mantenir per sobre de l’occidental, fins que la manca de lliure competència el va començar a asfixiar.

La proposta de Keynes consistia a crear una nova moneda internacional, el “bancor“, que seria emesa per l’International Clearing Union, en realitat un banc mundial finançat pels països amb excedents per compensar als països deficitaris. En poc temps aquesta moneda s’hauria acabat convertint en divisa internacional, potser per això no va agradar als nord-americans, que van preferir mantenir la preponderància del dòlar, amb l’or com a patró.
Una moneda única, només depenent dels països excedentaris i utilitzada per garantir el comerç i el creixement mundial, segurament hauria acabat amb totes les guerres de base econòmica, encara que no així les ideològiques.
Fins a quin punt és just aquest sistema?
Els països més desenvolupats, en estar obligats a finançar amb els seus excedents als deutors, promourien el consum i, per tant, un major control i la necessitat de buscar, en ells, béns per compensar la seva despesa, és a dir inversió, la seva industrialització i la creació de fonts de riquesa.

Keynes anteposava l’ocupació a l’augment de la inflació. Amb el sistema de Keynes també es controlava la inflació, amb un procediment d’emissió i tornada, però en generar ocupació inevitablement el seu preu puja i, de retruc, el dels productes acabats. En aquest cas l’augment de la inflació es perpetua, però creant riquesa.
L’obsessiu control de la inflació, afegit a un mal entès liberalisme, condueix a més atur i caigudes del preu laboral, és a dir més benefici a curt per a les empreses i més pobresa pel treballador, que al no consumir acaba afectant a les primeres. El prejudici és doble, ja que la baixada de salaris i d’impostos, amb una globalització sota aquestes premisses, desmotiven la inversió per modernitzar les empreses i automatitzar les cadenes productives.
Pretendre aconseguir major riquesa amb més atur, inseguretat i salaris baixos, és una estupidesa, a més contraria al bé comú, l’objectiu últim de l’economia.
La riquesa es mesura pel nivell d’ocupació i de satisfacció ciutadana, no per l’estat de comptes de les empreses, dels estats i de les corporacions.

Sobre la Economia 5a part (Desocupació Tecnològica)

En una societat imperfecta i pèssimament governada l’atur és inevitable. La repetida cantarella de la desocupació tecnològica és l’excusa dels governants impotents, recorreguda des de temps immemorials quan no existien ni la informàtica ni la robòtica.
Cert, la tecnologia redueix els costos de producció o augmenta significativament aquesta mateixa producció, provocant, amb això, un imponent excedent de mà d’obra, atur i pobresa, i, per tant, menys consum i encara més pobresa, però només a les societats que no han sabut administrar pel bé comú la sobtada però previsible irrupció de la tecnologia.

Curiosament algunes societats de fa més de dues mil anys ja es preocupaven per aquest problema. Els avançaments tecnològics destruïen ocupació o alliberaven del treball a molts ciutadans, mentre que una millor alimentació i la higiene van aconseguir augmentar l’esperança de vida, provocant importants revoltes i canvis socials. Al segle XVI, Colbert, ministre de Lluís XIV, tractava als inventors de màquines enemics dels treballadors. Es va oposar a la introducció de màquines en les indústries privades, encara que cínicament va afavorir la seva introducció a les empreses públiques, amb l’objectiu de guanyar un avantatge sobre les demés.

space-telescope-532989_960_720

Com hem pogut caure en aquesta trampa?
El primer que ens preguntem és per què els economistes i governants de la dècada dels vuitanta no ho van preveure, quan gent molt més simple ja ho veia venir.
Els economistes de l’època, en la seva majoria a més, van creure estúpidament que el mateix sistema crearia noves indústries i fonts de riquesa. Estaven convençuts que la mateixa tecnologia crearia nous llocs de treball (molts d’ells encara segueixen aferrats a aquesta idea). I durant els primers anys va semblar que tinguessin raó. En les empreses més capdavanteres o desenvolupades, les noves tecnologies creaven tanta riquesa com atur, que era absorbit per altres indústries que creixien a la seva ombra. Però tot té una fi, el creixement perpetu només és possible amb una bona coordinació i regulació econòmica, mai amb un liberalisme desenfrenat, que, contràriament al que es pensa, tendeix al desequilibri.

Aquests economistes no van fer cas a Keynes, se suposa que per prejudicis tan personals com a intel·lectuals, que ja en 1930, en una conferència titulada «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», curiosament en la Residència d’Estudiants de Madrid, va dir:
«Estem sent afligits per una nova malaltia, de la qual alguns lectors tal vegada no han escoltat el nom, però de la qual escoltaran a gran escala en els anys per venir -la desocupació tecnològica-»
Paradoxalment la desocupació tecnològica ha afectat més a les empreses o indústries menys avançades tecnològicament, que a les més avançades. Aquestes últimes, al no poder competir amb les primeres, van haver d’acomiadar part de les seves plantilles, exigint més productivitat i hores laborals als treballadors que havien pogut o volgut mantenir en els seus llocs.
Keynes estava segur que la societat, gràcies a la seva intel·ligència superaria positivament la crisi. Fins i tot es va atrevir a predir les hores que es treballarien, tres al dia, i la data aproximada, el 2030. Keynes no va preveure la segona gran guerra, que endarreriria deu anys o potser més, a la societat; de manera que podem ajornar la seva predicció entre el 2040 i el 2050.
Evidentment Keynes va pecar d’optimisme. La majoria dels actuals economistes segueixen girant l’esquena, tant a ell com a la realitat, se suposa per estar subjectes a uns polítics i unes corporacions que no permeten la intel·ligència, tret que els sigui favorable.

Recordo que de petit el meu pare treballava tota la setmana excepte els diumenges. En aquells dies el meu horari d’escola era de dilluns a dissabte, amb l’excepció que els dissabtes a la tarda hi havia classe de cant. Temps després, també coincidint amb el meu pare, el cap de setmana va passar a ser d’un dia i mig. I ja d’adolescent, tant ell com jo vam passar a gaudir els dos dies. Amb això vull dir que en relativament pocs anys, segurament deu, el meu pare va passar de treballar de 48 a 40 hores setmanals. També recordo que en aquells dies em comentava com havia estat la seva joventut, treballant d’aprenent als catorze anys, en un magatzem de puntes i brodats. Calculo que el meu pare va passar a treballar les 40 hores quan jo tindria disset o divuit anys, ara tinc seixanta-quatre i durant tots aquests anys he estat vivint els començaments de la revolució tecnològica més gran i ràpida de la humanitat; no obstant això, l’horari legal segueix sent de 40 hores setmanals, que la generació del meu pare va aconseguir fa quaranta-sis anys, legal perquè sé de molts treballadors, fins i tot funcionaris, que, d’una o altra manera, acaben fent més.
Als vint-i-quatre anys vaig muntar la meva primera empresa de confecció, amb nou treballadors fixos i la tecnologia més capdavantera del moment, a part d’alguna innovació pròpia. Vaig imposar les 35 hores setmanals. La resta de col·legues em va dir que estava boig, que no aguantaria. L’empresa no només va aguantar sinó que va demostrar ser la més productiva. Estem parlant de 1976.
El 4 d’abril de 1919, el ministre Conde de Romanones va signar el decret de les 48 hores setmanals, després d’una llarga vaga que pràcticament va paralitzar tota Barcelona, producte de la revolució industrial i la producció en cadena. Segons aquest decret les 48 hores havien de dividir-se entre els sis dies laborables de la setmana, encara que moltes empreses, gràcies a la gairebé destrucció de la CNT, no el van obeir.
Ha passat 97 anys des de llavors, quan les fàbriques es movien a vapor o pels corrents fluvials, amb mecanismes gairebé artesanals i de finals del segle IXX. La productivitat ha augmentat centenars de vegades, mentre milers de milions de persones han entrat en la cadena de producció industrial; no obstant això, seguim treballant 40 hores setmanals, això en el millor dels casos.

Com podem afrontar el problema?
Deixant de costat teories, com l’Economia del Ben Comú, que poden pal·liar els defectes del sistema o millorar la situació actual, però no serveixen per resoldre-la, ara mateix només hi ha dues alternatives. La primera i més coneguda és la Renda Bàsica Universal, és a dir que la societat aporti un salari mínim, el mateix per a tots, per habitant i sense necessitat de treballar. Aquest salari, se suposa, no hauria de ser embargable, ni tan sols per deutes al mateix Estat, en cas contrari perdria la seva efectivitat i raó de ser. La segona i menys coneguda és el Treball Garantit, que tracta que la mateixa societat disposi d’una borsa de treball per tot aquell que es veu incapaç d’aconseguir-ho.
Com abans hem explicat, en una societat perfecta cap de les dues alternatives hauria de ser necessària.
Per a nosaltres, la primera manca de la indispensable solidesa sociològica, a part de ser molt injusta amb les persones que, per una o una altra raó, no poden treballar. Aritmèticament és possible, però sempre comptant amb un sobrant econòmic que, sens dubte, aniria minvant per si mateix. La pluja de diners mai ha funcionat, a no ser en circumstàncies extremes i durant un curtíssim període de temps. La renda bàsica no promou la riquesa i pot acabar provocant depressió i inflació.
El treball garantit, àdhuc no sent cap panacea, ja que promou llocs de treball amb poca plusvàlua, no només produeix riquesa, encara que sigui a través de treballs de suport social o, fins i tot, d’ajuda a societats deprimides, sinó que serviria per reduir dràsticament l’horari de treball.
Tres hores al dia?, quatre potser…? No ho sabem, en tot cas millor parlar per setmana, és a dir de 15 a 20 hores repartides en pocs dies. Evidentment no és la millor solució, però si la que més en una societat tan imperfecta.

Vostès em diran que és impossible, que és un somni. I jo els dic que o això o el desastre.

(Pau Taxonera)