Una alternativa Pirata al contracte únic

En el 2011, el Nobel d’Economia Christopher Antoniou Pissarides, en una entrevista a El País defensava els mateixos postulats que el Manifest dels 100 economistes, confeccionat un any abans i en plena recessió econòmica (per cert, que alguns dels més insignes signants gairebé ja donaven per conclosa), que intentava donar una alternativa, pecant d’innocència al nostre veure, al disbarat de la multiplicitat de models de contracte laboral existent al nostre país i a la temporalitat.
L’alternativa hem de reconèixer que és bastant atractiva, fins i tot podria ser positiva de no estar parlant d’Espanya, amb la seva classe política, empresarial i judicial. No podem negar la gran experiència del senyor Pissarides, no obstant això, el que tampoc podem negar és el gran menyspreu que mostra cap al treballador, al que pràcticament culpabilitza per no trobar treball, donant com a solució l’abaratiment del mateix i posar a la disposició del treballador informació d’on trobar treball. Per descomptat, la mateixa emigració de treballadors que va provocar la crisi ja ens mostra l’equivocat que està o l’interès bastard de la seva afirmació, quan l’aturat és capaç d’abandonar la seva terra i la seva família amb tal de trobar treball.

Són molts els errors en què, al nostre parer, cauen els economistes que defensen aquest model de contracte únic, un d’ells és comparar la crisi econòmica espanyola amb la de la resta de països de la Unió. No és el mateix Espanya que França, amb un sistema financer afectat també per la crisi, però sense la terrible motxilla d’unes pèrdues astronòmiques derivades al mal ús dels diners. I no és el mateix partir d’una desocupació estructural del 8% i amb una taxa d’ocupació en la construcció molt elevada, al d’una igual però a causa de circumstàncies de reestructuració econòmica i industrial, i amb un model d’economia productiu i molt diversificat. A Espanya al 8% d’atur se li diu plena ocupació, mentre que a França crisi. La diferència és substancial.
La pèrdua del rescat bancari per part del banc d’Espanya, quan a la resta de països s’ha pogut recuperar, ja demostra la gran diferència entre la crisi espanyola i la de la resta de països afectats per l’última crisi financera.
La crisi espanyola sorgeix per altres motius, incrustats en el seu sistema polític i social basat en el clientelisme i a una economia de la corrupció solament comparable a la grega. Si a això afegim l’històric model de creixement del nostre país, sustentat en l’especulació immobiliària, i una crisi financera internacional, sens dubte podem dibuixar la Tempesta Perfecta hispana.

Una de les explicacions que es plantegen per la falta de recuperació de l’ocupació, és la gran diferència entre el contracte indefinit i el temporal, i la manca de responsabilitat empresarial per gestionar-los. És evident que la dualitat, quant a l’ús d’aquests dos models de contracte, hauria de desaparèixer, però no per la desincentivació que provoca sinó per la seva injustícia. Aquest model solament aconsegueix que treballadors amb contracte antic i salari just, produeixin tant o menys en alguns casos, que joves amb contracte precari i baix salari, fent que l’augment de la competitivitat recaigui sobre aquests últims, en canvi de a la gestió de la mateixa empresa i del global dels treballadors.
No és la primera vegada que cridem l’atenció sobre la gran paradoxa, que el mateix treballador espanyol augmenti significativament la seva productivitat, àdhuc treballant menys hores, en emigrar i treballar en una empresa estrangera. La qual cosa fa evident que la competitivitat de l’empresa espanyola no depèn del salari d’aquest treballador, de la seva capacitat productiva o del model de contractació al que s’ha acollit, sinó de la gestió de la mateixa empresa o del país on està situada.

La solució que es proposa en el Manifest dels 100 economistes és un contracte únic amb indemnitzacions creixents, de manera que l’empresari guanya en seguretat en el cas d’una caiguda de resultats i, no obstant això, el treballador que s’adapta o és productiu guanya a partir del segon any.
En la proposta la indemnització per acomiadament improcedent en el contracte temporal seria de dotze dies per any treballat (quan es va plantejar estava en vuit). Mentre que en l’indefinit es limitaria a trenta-tres en canvi dels quaranta-cinc, que era el que marcava la llei en el 2010.
Òbviament, en aquest cas el treballador és qui clarament perd. De fet la injustícia no està en la diferència sinó en el miserable de la indemnització del contracte temporal. L’única cosa que el govern va adoptar de la proposta és la indemnització dels trenta-tres i dels dotze dies, és a dir que si el treballador fix té un contracte posterior al 12 de febrer del 2012, en el millor dels casos cobraria trenta-tres dies per any treballat, mentre que dotze en cas de ser temporal.
La proposta no solament elimina el model de contracte sinó també l’embull de modalitats que li acompanyen. Segons l’actual legislació a Espanya, que podem trobar al seu web, coexisteixen tres models de contracte indefinit i vuit de temporal. No obstant això, dins de les tres modalitats d’indefinit podem trobar quinze més, a les quals cal sumar vint en les temporals. Per descomptat, aquesta proposta simplificaria molt l’ordenament, encara que ho considerem desencertat en alguns casos.

És molt millor, en aquest cas, la proposta del Servei d’Estudis del BBVA, de limitar el sistema a tres models, el fix, el temporal i el d’aprenentatge, però tots ells dins d’un mateix model de contracte.
Tant BBVA Research com el grup d’economistes de FEDEA reconeixen la gravetat de la distorsió entre els països més avançats de la UE i els més endarrerits. Espanya i Grècia són, de bon tros, els països amb major indemnització per acomiadament, i curiosament també els que tenen major taxa de desocupació d’Europa; no obstant això, en el cas d’Espanya no podem caure en el parany de relacionar l’elevada indemnització amb la desocupació, ja que no és el mateix ser un aturat als països amb la indemnització més baixa, amb prestacions i protecció jurídica, que superen amb molt les que qualsevol treballador espanyol en atur podria somiar. La implementació, fa ja molts anys, del contracte temporal no va aconseguir que disminuís l’atur; no obstant això, la indemnització per la seva finalització és pràcticament idèntica a la dels països amb menor taxa de desocupació.

La implantació de la proposta dels 100 economistes no serviria pel fi suposadament previst, que és l’augment de l’ocupació. Curiosament la mesura no sembla dissenyada per eliminar la precarietat d’aquest, que és el principal problema del nostre sistema econòmic, sinó la temporalitat, que és precisament el que aquest model de contracte acabaria potenciant en els seus dos anys d’inici. A més el treballador perdria la capacitat de gestionar la seva vida laboral, per no saber amb certesa quan acaba el seu contracte.
Els impulsors de la indemnització creixent asseguren que hauria de servir com a incentiu perquè l’empresa es quedi amb els treballadors, un cop passat els dos primers anys. I la idea és correcta, però en un país molt diferent del nostre, en el qual sigui impossible el frau en els contractes temporals. De fet amb aquest contracte s’està incentivant un cop més l’augment de la rotació dels treballadors, tal com ja succeeix amb els actuals contractes temporals i d’aprenentatge.
L’actual legislació diu que els contractes temporals solament poden servir per a treballs temporals, que és on ara com ara existeix més frau. Les empreses contracten treballadors temporals per desenvolupar treballs fixos, saltant-se la legislació amb absoluta impunitat, ja que amb prou feines existeix penalització en cas de ser descobertes o denunciades. Això pot comprovar-se principalment en les empreses de serveis. El contracte únic legalitzaria aquesta situació que ara podria perseguir-se per frau, amb l’agreujant que el treballador tindria més indefensió, ja que el contracte únic manca de data límit; tant pot durar tres, sis o dotze mesos, a voluntat de l’empresari. De manera que la dualitat de contracte temporal i indefinit seguiria existint, amb l’excepció que la durada del primer dependria per complet de la voluntat de l’empresari, sense cap obligació contractual.

BBVA Research proposa un radical canvi en el sistema d’indemnització per finalització del contracte, fent que la del temporal sigui més elevada que la de l’indefinit. Encara que per a nosaltres no ho sigui, això convertiria el sistema de contractació en únic, amb les tres modalitats integrades en ell, fent molt més atractiu l’indefinit. D’aquesta manera l’empresari intentaria per tots els mitjans conservar al treballador. El contracte indefinit també tindria una indemnització creixent, fins a aconseguir la màxima de dotze mesos si es tracta d’acomiadament procedent, i de vint-i-quatre si és improcedent (no hem trobat el barem d’indemnització que proposa, ni en l’indefinit ni en el temporal). Se suposa que en cas d’una rescissió anticipada, el contracte seria tractat automàticament com a temporal; no obstant això, no explica com evitar que l’empresari no esperi un dia més del canvi de contracte per pagar molt menys.

El culpable de l’elevada taxa de desocupació a Espanya no és l’embull de models de contractació o la pervivència del contracte indefinit, sinó una cosa bastant més senzilla i punyent, la falta d’ocupació; en cas contrari, a Euskadi i Catalunya les taxes es mantindrien molt elevades també -recordem que abans de la crisi la taxa de desocupació a Euskadi era de les més baixes d’Europa-. Per tant el problema cal buscar-ho en una altra part, principalment en les característiques socioeconòmiques de cadascuna de les Comunitats Autònomes i de les seves províncies; i si ho hem de comparar amb Euskadi, en el model de creixement.
La solució a la temporalitat no és el contracte únic amb indemnització creixent. I no obstant això, la importància de reduir i aclarir el gran embull de models de contractació, és necessari mantenir els que serveixen per a casos molt concrets i especials, però amb un bon sistema de control, no tan difícil d’exercir amb les noves tecnologies i amb un sistema de protecció al denunciant, a més d’un canvi en la política sancionadora.
La diferència en la indemnització entre el signant del contracte temporal i del fix és injusta i manca de sentit. Un treballador és rendible pel treball que realitza, que en principi hauria d’anar en proporció al salari que percep. És ridícul pensar que serà més o menys productiu per la indemnització rebuda en cas d’acomiadament. El treballador no busca una ocupació amb la presumpció que serà acomiadat.

Al nostre veure la modalitat de contracte únic amb tres parts diferenciades que proposa BBVA Research és el correcte, però amb la mateixa indemnització per al temporal i l’indefinit, i amb la limitació de dotze mesos en cas d’acomiadament procedent, i segons el parer del tribunal a partir dels vint-i-quatre en l’improcedent; no obstant això, no ens agradaria deixar de costat la possibilitat d’augmentar uns punts en casos molt concrets, com l’ajuda a la contractació d’incapacitats, etc., però sempre dins del mateix marc.
El contracte quedaria, en aquest cas, com a únic amb els tres cossos, el de l’aprenentatge, el temporal, d’un màxim de divuit mesos; i, finalment, l’indefinit. El primer òbviament sense indemnització, però amb un compromís exprés de passar al segon tram al moment de la seva finalització. El segon amb una indemnització de trenta dies que s’afegiria ja directament al salari, tal com si fos una tercera paga doble prorratejada. D’aquesta manera el treballador no la percebria en la seva liquidació, però en canvi obtindria un salari més elevat. L’empresari es prendria més seriosament la contractació, intentant per tots els mitjans, en cas d’interessar-li el treballador, convertir-ho a fix. El treballador, no obstant això, obtindria la seguretat desitjada a costa de la part de la indemnització, que recuperaria immediatament en cas d’acomiadament improcedent abans de vèncer els divuit mesos, més una indemnització proporcional al perjudici sofert.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *