El Brexit, el que és i quines consequencies tindrà (1a part)

El nostre interès al publicar articles sobre economia, no és altre que mostrar una visió des del respecte a la discrepància, de manera comprensible i amena, a poder ser proposant solucions.
Aquest treball, com diu el títol, tindrà com a objectiu explicar el Brexit i les seves conseqüències, la primera part des d’una perspectiva freda, sense cap afectació ideològica o política. La segona, en canvi, mostrarà les possibles conseqüències polítiques i laborals, però sempre intentant mantenir la imparcialitat.

Per explicar el per què del Brexit, primer haurem de retrocedir en la història de la UE, com i per què va néixer. I també entendre que el ciutadà mitjà britànic té una visió molt diferent a la del ciutadà mitjà europeu, sobre com s’ha de gestionar la seva economia i la política en general. El ciutadà mitjà britànic és més liberal que l’europeu, no accepta de bon grau les normatives imposades per polítics que no ha escollit; i és, no obstant això, molt més exigent amb els seus, als quals demanda més responsabilitat i gestió, al contrari del que succeeix a la resta d’Europa. En aquest context és comprensible que el ciutadà mitjà britànic es mostri poc inclinat a cedir sobirania a uns estrangers que s’han demostrat poc conseqüents en la gestió i excessivament centralistes, i que part dels seus impostos serveixi per finançar països on impera el descontrol i la corrupció.

Historia
Després de la segona guerra mundial, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Alemanya, van signar el tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA). Aquest tractat, signat el 1951 i promogut principalment pels francesos, havia de servir per regular el preu del carbó i de l’acer, eliminant a més les barreres aranzelàries pel que fa a aquests productes. El principal objectiu d’aquest tractat, a l’igual de tots els que li van seguir, era evitar els constants conflictes per la propietat dels recursos de l’Alsàcia i de la Lorena, que podien desembocar en més enfrontaments armats.
El 1957 els mateixos països van fundar a Roma la Comunitat Econòmica Europea, que eliminava definitivament totes les barreres aranzelàries entre els països membres, i serviria per crear una política agrària comuna. Amb la nova CEE en realitat s’havia format una gran i poderosa unió econòmica. La desaparició de les duanes havia convertit, de facto, una amalgama de països que abans es disputaven territoris i mercats, en un de poderós, solidari i influent. El 1973 van entrar al tractat el Regne Unit, Irlanda i Dinamarca; el 1981 li va tocar a Grècia, el 1986 a Portugal i Espanya, i el 1990 i després de la reunificació alemanya, la CEE s’havia convertit en una gran potència industrial i econòmica, i en el principal soci comercial de la majoria dels països del món.
El 1992 es va signar el tractat de Mastrich, que feia realitat l’antic somni de molts ciutadans europeus, la Unió Europea com una gran nació de nacions. El tractat comprometia a tots els països a regular i unificar la política exterior, l’educativa, la sanitat, el medi ambient i la ciència; i es formava un pacte de cooperació policial i judicial. L’antiga Comunitat Econòmica Europea ja no solament era econòmica sinó també política, per la qual cosa va passar a anomenar-se Unió Europea.

Abans hem explicat que el 1973 havia entrat el Regne Unit, però amb grans contratemps. De fet els britànics ja havien intentat dinamitar els primers passos de la Unió, però al disminuir ostensiblement el seu comerç amb la Comonwealt i haver augmentat l’intercanvi amb la resta d’Europa, havien quedat en inferioritat de condicions. Al treballar amb aranzels, les empreses britàniques no podien competir d’igual a igual amb les europees, que fabricaven productes molt semblants; mentre que els productes agrícoles europeus, molt necessaris pel Regne Unit, arribaven al consumidor britànic a un preu massa elevat. Encara que amb reticència, finalment els britànics van demanar entaular negociacions per a la seva integració, però es van trobar amb el bloqueig de França, que amb raó havia intuït un interès exclusivament mercantilista, passatger i poc sincer. De fet el mateix president francès va acusar als britànics de ser un Cavall de Troia dels nord-americans. A l’any següent de la seva entrada els britànics ja estaven demostrant l’encertat de la posició francesa, en exigir una renegociació més favorable als seus interessos. Amb l’entrada de Margaret Thatcher com a primer ministre, la UE entra en una crisi que dura cinc anys, que acaba al cedir la resta de socis a les pretensions britàniques. El 1992, el Regne Unit aconsegueix un format especial per seguir dins la Unió, quedant fora de moltes normes i obligacions de la UE, però mantenint en part la capacitat d’interferir en les mateixes.
En el 2015 la paràlisi econòmica europea es fa patent amb les crisis financeres i de corrupció dels països mediterranis, i el primer ministre Cameron exigeix, per seguir en la Unió, el control sobre l’entrada d’immigrants comunitaris, però paral·lelament i després d’una campanya antieuropea, promet un referèndum en el 2017, en el qual inesperadament vencen els euroescèptics.
Amb la perspectiva històrica podríem insinuar, encara que no assegurar, que el brexit va començar a forjar-se a l’any següent de l’entrada del Regne Unit a la CEE, i que el president de Gaulle, que havia estat vetant la seva entrada, va encertar de ple quan va dir que el Regne Unit no podia entrar dins una Europa forta i unida, que l’abandonaria al moment de no poder treure-li més rendiment o al versi incapaç de seguir boicotejant-la.

Previsibles efectes comercials del brexit
A nivell econòmic, en el Regne Unit l’afectació serà immediata. De fet ja es nota una caiguda de les inversions per la manca de confiança dels seus encara socis comercials, de la Xina i del Japó. El consum s’ha retret i la inflació ha augmentat a causa de la caiguda de la lliura.
Algunes grans empreses japoneses han advertit que marxaran si finalment el Regne Unit abandona el mercat únic.
Indubtablement tornarà a sorgir el problema de les importacions i exportacions que va provocar la seva entrada a la CEE. Els productes europeus s’encariran sensiblement i el Regne Unit buscarà aquests productes a altres mercats, mentre que els britànics s’encariran per a la resta dels europeus.
Sens dubte el brexit perjudicarà a les dues economies, però no per igual, ja que la resta d’Europa pot, amb relativa facilitat, traslladar moltes de les seves empreses al continent o simplement produir el que adquireix en el Regne Unit, però no així en sentit contrari, ja que el Regne Unit és importador de productes europeus molt necessaris pel seu consum, que no poden ser produïts al país o difícilment a tercers. No obstant això, no podem obviar la capacitat de recuperació dels britànics, l’economia dels quals és, potser, la menys depenent de tota la Unió pel que fa als seus socis.

Al 2015 el Regne Unit va exportar a la UE per valor de 133.365 milions d’euros i va importar 218.667, per la qual cosa la balança comercial és netament positiva per a la resta de la Unió. A més, des del 2008 les exportacions a tercers països ha passat del 45% al 56%, degut possiblement al creixement del mercat asiàtic i a la paràlisi europea. En el mateix període el Regne Unit havia exportat 171.544 milions d’euros fora de la Unió, és a dir 38.179 milions més que a l’interior, dels quals 30.352 corresponen a Alemanya, per la qual cosa l’afectació comercial no hauria de ser tan important i en principi podria ser absorbida amb certa facilitat. També hem d’entendre que els aranzels entre el Regne Unit i Europa no podran superar l’estipulat per l’OMC, que ja són baixos de per si, o en alguns casos gairebé inexistents. No obstant això i en relació al cas alemany, no podem obviar la importància de les inversions alemanyes en el Regne Unit, principalment en la branca més tecnològica i de l’automoció. Un abandó del mercat únic podria desencadenar el trasllat de les fàbriques alemanyes a països més afins i de dins de la Unió.
El més lògic és que el Regne Unit augmenti la seva relació comercial amb els EUA i l’Índia, dos gegants sense tants llaços comercials amb la vella Europa com caldria imaginar, a més d’aprofitar-se dels ja existents amb la resta de la Comonwealt.
Amb aquestes xifres i depenent de com es gestiona el país, podem intuir que el brexit podria comportar una seriosa deterioració de l’economia britànica a curt termini pel que fa al comerç, el finançament del seu deute i la solidesa de la seva moneda, a més d’un augment del seu ja excessiu dèficit comercial. A mitjà termini i també depenent de la seva gestió, l’economia britànica podria recuperar-se i, fins i tot, avançar a la de la resta d’Europa. Recordem que el Regne Unit és un dels països amb major grau de competitivitat del món, que curiosament ha pujat aquest any en curs, contradient l’opinió de tots els experts. No obstant això, amb una mala gestió és possible que disminueixi considerablement el seu grau de competitivitat, degut principalment a l’encariment dels components per a la seva indústria i de les matèries primeres arribades d’Europa, i dels països amb tractats de lliure comerç amb la UE.
Un dels pitjors llastos que sens dubte haurà d’afrontar és el seu dèficit comercial, que al 2016 va arribar als 204.885,3 milions d’euros, el 8,56% del seu PIB. Perquè ens fem una idea, el dèficit espanyol durant el mateix període, que tant preocupa als nostres economistes, va ser de 18.916,9 milions d’euros, l’1,69% del PIB.

Pel que fa a la resta de la Unió, a curt termini el brexit comportarà una important pèrdua econòmica i comercial, encara que com hem pogut apreciar, no tan greu com en el Regne Unit. A mitjà termini la Unió Europea podrà rescabalar-se de la pèrdua fins i tot amb beneficis.
Amb la possible pèrdua d’una part del mercat britànic i ja sense el seu condicionant polític, previsiblement la Unió buscarà nous socis comercials a l’est, negociant el final del bloqueig i un acord comercial sense restriccions amb Rússia, que tancaria definitivament el cercle europeu, assegurant una pau definitiva entre totes les nacions del continent.
Però tot això dependrà dels gestors que escollim i, sobretot, del context polític internacional.

A tot això el més probable és que la UE i el Regne Unit signin un acord de lliure comerç, que deixaria sense efecte qualsevol trava comercial descrita anteriorment, per la qual cosa el brexit només podria, pel que fa al comerç, beneficiar al Regne Unit, que es veuria lliure per negociar tractats que eliminin els aranzels amb l’Índia i els països de l’Extrem Orient.

Aportacions del Regne Unit a Europa
Durant el 2016 Regne Unit va aportar 11.342 milions d’euros a la UE, mentre que va rebre 6.945 milions. És a dir, va aportar 4.397 milions nets, que hauran de ser sufragats per la resta de socis.
Aparentment aquesta quantitat no hauria de preocupar-nos, 4.397 milions d’euros no és una quantitat significativa per a un pressupost com el de la Unió, no obstant això, qualitativament afectarà bastant a la resta de països, principalment als receptors. Per exemple, sense les aportacions del Regne Unit, Espanya en el 2015 en canvi de rebre 305 milions hauria aportat 55. Amb ser una xifra important, aquests 4.397 milions no són res en comparació als beneficis de la Citty amb la resta de la Unió, o, per si sol, el sobrecost duaner que representarà el seu abandonament.

El gràfic que hem trobat sobre aquest tema és complex d’entendre, no obstant això explica perfectament els comptes de la UE i el que representa el famós xec britànic.

L’Europa del coneixement
Un dels talons d’Aquil·les del brexit i del que ningú parla o almenys nosaltres no hem escoltat ni llegit, podria ser el parcial enfonsament de la indústria del coneixement britànica, que depèn en gran mesura de les inversions de la resta de la Unió.
Des d’un principi el Regne Unit es va convertir en el major receptor d’inversions europees a la recerca, no solament per part del mateix govern de la Unió sinó de multitud d’empreses. Aquesta indústria ha estat absorbint bona part de l’excel·lència europea. El Regne Unit ha estat el país que més investigadors europeus ha acollit, principalment joves doctors o becats per la mateixa Unió, i amb ells molts altres de tercers països.
Moltes d’aquestes empreses han assegurat que marxaran del país, i com a avís ja han deixat d’invertir i algunes estan començant a traslladar part de les seves instal·lacions. Fins i tot Espanya, proverbial pel seu rebuig a la recerca, ha començat a beneficiar-se d’aquest model d’empresa.
Si una gran corporació europea de l’aeronàutica i de la indústria aeroespacial finançada per la UE, que fabrica part dels motors al Regne Unit, perd la confiança, el més normal és que en la mesura que pugui vagi traslladant aquesta indústria al continent, principalment i en major mesura o amb caràcter d’urgència, les empreses que dissenyen i creen els motors del futur. Si una gran corporació de l’automoció alemanya fabrica uns models al Regne Unit, amb els seus tallers de recerca i de disseny, que a més rep ajudes per part de la UE, el més probable és que primer traslladi tot el seu sistema de disseny, innovació i recerca, i a poc a poc deixi d’invertir a les fàbriques.

El brexit financer
Un altre dels talons d’Aquil·les és la City.
Londres, o el que anomenem City, és la capital financera d’Europa, el pragmatisme de la seva legislació, l’idioma, la seva situació dins dels fusos horaris, que abasta des de Tòquio a Los Angeles, i la infraestructura o entramat d’empreses internacionals i de serveis creat al seu al voltant, fan complicat el traspàs dels negocis financers a altres ciutats d’Europa. No obstant això, no podem obviar la vella aspiració francesa de limitar o eliminar els paradisos fiscals, defensats a ultrança pel Regne Unit, i també d’evitar els moviments especulatius que alteren el valor de les monedes, implementant un impost sobre les transaccions financeres, la mateixa Taxa Tobin, o la Directiva del Parlament Europeu per controlar als gestors de fons d’inversió alternatius (GFIA). Com tampoc la ferma voluntat alemanya de substituir a la City. Sense cap dubte la seva alternativa seria potenciar un nou centre financer europeu, segurament a Frankfurt, des del mateix Consell o del Parlament.
Alemanya pot adoptar amb relativa facilitat el pragmatisme britànic. Amb les noves tecnologies i l’elasticitat horària els fusos horaris ja no són un problema; en quant a l’anglès, actualment aquest idioma ha deixat de ser propietat dels països anglosaxons, i és difícil trobar un lloc al món on no es negociï a través d’ell.
En qualsevol cas, a partir d’ara la resta de països europeus ja no necessitarà l’aquiescència del Regne Unit per aprovar i implementar aquest tipus de regulacions.

Nosaltres creiem que, tal com existeix l’IVA com a impost en les transaccions comercials, que finalment acaba gravant la plusvàlua de cadascuna d’elles fins al consumidor final, també hauria d’existir en les transaccions financeres, principalment les que especulen amb les monedes. D’aquesta manera es limitarien radicalment, a més de gravar el benefici obtingut de cadascuna d’aquestes transaccions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *