El futur de les nostres pensions

Circula per xarxes una nota, sense cap enllaç o notícia que ho testifiqui, que assegura que PP, PSOE i Ciutadans, han pactat l’eliminació de la paga doble dels pensionistes a partir del 2018.
Legalment això no és possible, l’Estat no pot deixar de pagar una cosa així, ja que seria el mateix que deixar de pagar el salari als funcionaris. Podem assegurar que l’Estat només pot retirar la doble paga als pensionistes si la prorrateja entre les dotze pagues anuals, que no representaria cap estalvi a les seves arques. El salari que reben els pensionistes està valorat a partir d’una anualitat, que en canvi de dividir-se en dotze pagues, es fa en catorze.
Per eliminar les dues pagues dobles dels pensionistes, el govern hauria de promulgar un decret, que donada la seva gravetat hauria de ser pactat amb la majoria dels grups parlamentaris, per rebaixar el valor de les pensions.

En qualsevol cas i de seguir en la mateixa tònica, a l’Estat no li queda una altra opció que eliminar les pagues dobles als pensionistes si vol mantenir-se dins l’Euro. Amb l’actual situació del deute i el seu creixement, a més del constant augment del valor de les pensions i l’estancament de les cotitzacions, l’Estat necessita trobar la manera de reduir el dèficit en uns 23.000 milions d’euros als pròxims dos anys, per complir els tractats de la Unió. De no ser així hauria de pagar una multa encara superior.

La segona opció seria crear una forta inflació, de manera que els preus i la mitjana salarial pugin considerablement més que les pensions. Però això també està regulat per Europa, i la inflació és, de bon tros, la pitjor de les opcions. Baixaria la competitivitat de les empreses i del mateix Estat. Malgrat això, és inevitable que la productivitat del ciutadà espanyol pugi en els pròxims anys, i amb ella els salaris. Últimament ja podem apreciar algunes mobilitzacions dels treballadors per demandar millores salarials, i és evident que aquestes no es traslladaran a les pensions.

La tercera fa temps que és utilitzada per part de l’Estat, que tracta d’augmentar la inflació dels articles o serveis de més consum dins de la classe pensionista. És a dir, que mantenint la mitjana dins dels paràmetres marcats per la UE, els preus pugin més en els productes d’obligat consum per als pensionistes, com és l’electricitat, el gas, l’aigua, la farmàcia, etc. Un pensionista no canviarà amb la mateixa facilitat que un adult en edat productiva, de cotxe, de telèfon o d’ordinador; no obstant això, seguirà consumint els mateixos quilowatts d’electricitat o els mateixos metres cúbics de gas o d’aigua, com tampoc podrà deixar de comprar medicaments.

La quarta és generar més riquesa, sigui a través de les noves tecnologies i del treball garantit, per augmentar la qualitat i la productivitat del treballador, així com el nombre de cotitzants.

La cinquena i més necessària en qualsevol cas, i que mai podrà contemplar-se amb un govern acostumat a tractar als ciutadans com a súbdits sense criteri, és facilitar la participació ciutadana per aconseguir la seva complicitat i trobar una solució.

Totes aquestes opcions s’emmarquen dins del sistema clàssic de resolució dels problemes financers, i com podem imaginar, excepte la quarta la resta no deixa de tenir la voluntat d’empobrir als pensionistes, sigui retallant directament les pensions o el seu poder adquisitiu.

L’actual taxa de natalitat espanyola és de l’1,33, la cinquena més baixa del món, i amb una població minvant, només superada per Portugal, Corea, Polònia i Xipre. Mentre que la seva esperança de vida és de les més elevades. Això no seria un problema si Espanya fos més productiva.
És evident que la robòtica està transformant l’antic concepte del treball. No obstant això, a Espanya es promou molt més la indústria de serveis, principalment la del turisme, que la recerca i la indústria de qualitat. El primer amb un baix i decreixent valor afegit, mentre que el segon aconseguiria la qualitat i productivitat que tant necessitem.
Per donar-nos una idea del problema mostrem el gràfic de la piràmide poblacional espanyola en 1962 i en 2016. Si la veiéssim any per any, podríem observar el seu constant canvi. A partir del 2050 es preveu que l’actual forma de bulb desaparegui i es converteixi en una piràmide invertida. És a dir, que hi hagi més ancians que adults en edat productiva.

Encara que la situació sigui dolenta o sembli desesperada, no tindria per què preocupar-nos tant, per corregir-la només es necessita una bona gestió. La descompensació de la natalitat o de la relació entre nombre de treballadors i de pensionistes, es podria rectificar amb l’entrada massiva de les noves tecnologies a la indústria i un augment de les bases cotitzadores, sumat al augment d’entrades dineràries per la plusvàlua generada per aquestes noves tecnologies. No obstant això, el problema espanyol va molt més enllà, ja que actualment i malgrat aquesta descompensació, els joves espanyols d’alta qualificació tendeixen a emigrar, mentre que Espanya segueix important mà d’obra d’escassa qualificació. Això només té una explicació, les empreses espanyoles són incapaces de generar suficient ocupació d’elevada plusvàlua, però si de la més baixa i no la necessària.
Les dades que disposem és que malgrat l’augment de cotitzants i la petita disminució de l’atur, la descompensació econòmica tendeix a augmentar. Entre el 2015 i el 2016 els ingressos de la Seguretat Social van augmentar en tres mil cinc-cents milions d’euros, no obstant això, les despeses ho van fer en quatre mil cinc-cents. A això li hem d’afegir la degradació dels actius financers, etc., que han augmentat el desajustament en dos mil milions més. I aquesta tendència va en augment atès que les cotitzacions dels propers pensionistes van ser bastant més elevades, per la qual cosa hauran de cobrar més (dades extretes dels comptes generals de la Seguretat Social).
Per fer-nos una idea, als últims deu anys el nostre país ha perdut el 6% d’assalariats i ha augmentat el 12% de pensionistes. A això li hem d’afegir que el salari mitjà ha augmentat un 10,6%, mentre que la pensió mitjana un 38,3%.

Per a nosaltres la solució té molt a veure amb la globalització i la imparable i ràpida robotització de la mà d’obra.
A aquesta opció no es tracta de crear un impost a les empreses més robotitzades. Això equivaldria a penalitzar les noves tecnologies i el desenvolupament de l’ésser humà, desmotivant a les empreses i al mateix Estat, a investigar i a desenvolupar nous mètodes de producció i de gestió. I tampoc es tracta d’augmentar les cotitzacions a la seguretat social, basades, com abans hem explicat, en un sistema piramidal infinit i insostenible.
Tenim clar que el futur de les pensions ja no podrà dependre d’una caixa de resistència i de les cotitzacions dels futurs treballadors. Aquest sistema es va basar en el supòsit d’un creixement etern, és a dir d’una piràmide ja no solament econòmica sinó també poblacional. I del que també podem estar segurs és que en el futur serem menys, tant vivint com treballant (o si no ens asfixiarem). La població mundial haurà de disminuir, de manera que durant unes quantes generacions veurem a les societats envellir gradualment, les persones treballaran menys i el seu poder adquisitiu estarà més ajustat per consumir menys.
Per mantenir el sistema de pensions i una societat dinàmica i treballadora, creadora de la suficient riquesa, haurem d’eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social. Les pensions hauran de ser sufragades completament per l’impost sobre la Renda.
Han de ser els robots els qui les paguin, quan hi haurà empreses més o menys productives segons els utilitzin o no?
De cap manera. Se suposa que l’empresa que implementa la robòtica en la gestió o la producció, ho fa per augmentar els seus beneficis o la seva competitivitat, per la qual cosa també haurà de pagar més impostos. A més, les empreses no tenen per què ser més productives per la seva robotització, això dependrà de les seves característiques. Se suposa que a mitjans de segle, potser abans, el “fet a mà” tindrà un valor afegit, gairebé artístic.
El fet de reduir al màxim o eliminar les cotitzacions a la Seguretat Social, i que augmenti l’impost sobre els beneficis, ens beneficiaria doblement. Primer faria molt més atractiva la contractació de persones, la creació d’empreses familiars i de cooperatives. Segon, al gravar les empreses i les persones pels seus beneficis, equilibraríem la balança de manera justa, convertint en tant o més rendible el “fet a mà”.
El resultat seria una important disminució de l’atur, al costat d’una major productivitat del treballador. En aquest escenari, a la gran empresa i a l’Estat no els quedaria més solució que utilitzar l’automatització i la robòtica, i invertir en recerca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *