L’educació als nostres països

Mai ens cansarem de dir que l’educació és, de bon tros, el principal generador de riquesa i de benestar en les societats. Per desgràcia a l’espanyola l’educació mai ha estat una prioritat. A vegades per condicionants polítics i de poder -una població que no llegeix sempre és més controlable que una que llegeix, sense explicar que aquesta societat ha estat econòmicament depredadora a través del seu exèrcit, i un bon soldat és aquell que obeeix pensant el mínim possible- pel que la prioritat de la dreta espanyola, fins a finals del segle XIX, ha estat mantenir l’analfabetisme en la seva població. Va ser un govern progressista, amb l’oposició de la dreta més radical, que a l’any 1.857 va redactar la Llei Moyano, que porta el nom del seu promotor Claudio Moyano, ministre de Foment de l’època.
No és estrany, llavors, l’endarreriment cultural espanyol en relació a la resta d’Europa, endarreriment que ja no podem relacionar amb l’analfabetisme en sentit estricte, que per fi ha desaparegut, però si amb l’analfabetisme funcional.
L’OCDE afirma que el ciutadà espanyol és l’últim d’Europa a entendre el càlcul matemàtic i el penúltim en capacitat lectora. Segons aquest organisme els espanyols tenen dificultat per entendre un prospecte farmacèutic, una factura de la llum o per llegir el Quixot, llibre publicat al 1.605. Recordem finalment que Espanya és l’únic país d’Europa al qual molts dels seus ciutadans s’enorgulleixen o fan gala de la seva incultura, degradant a propòsit el seu propi idioma.
En un món globalitzat, al qual la competència s’ha traslladat dels països als individus, de manera que la incultura només pot implicar atur o salaris molt baixos, no és suficient amb saber llegir i escriure, o fer càlculs senzills, tampoc haver aconseguit una llicenciatura o un postgrau, també es necessita una capacitat de criteri que només s’aconsegueix amb la lectura i el debat intel·ligent. No es tracta, per tant, de saber de futbol o de les anades i tornades dels tertulians de la tele-escombraries, sinó de disposar d’informació veraç i crítica, sigui de política, d’art o de recerca, i saber contrastar-la sense por de caure en el ridícul.
Espanya és un dels països amb més universitaris del món pel seu nombre d’habitants, almenys ho era fins fa uns anys, però amb només una universitat dins de les cent millors, i també el qual els joves més preparats s’han vist obligats a emigrar. Només a les societats en guerra la seva població més preparada sol emigrar. Espanya òbviament no ho està, per la qual cosa és una excepció.
Quina explicació podem donar a aquest fenomen?
Només una, la societat espanyola no està preparada per crear les expectatives de treball que demanda aquesta joventut. No ho està perquè les seves empreses no poden competir, ni en salari ni en qualitat de treball, amb les dels països desenvolupats.
Una societat no pot educar-se de la nit al dia, necessita diversos segles d’inversió i d’interès per la cultura. El nivell dels seus joves estudiants no només es mesura pels diners invertits a les escoles, sinó en la qualitat dels seus mestres i el nivell cultural de les seves famílies i del seu entorn.
Al Regne Unit la diferència de resultats escolars entre els nens amb dues prestatgeries de llibres a les seves cases, amb els que tenen uns pocs, és de 1’15 cursos. A França, el país amb menor desigualtat, és d’un curs. La mateixa OCDE reconeix que la grandària de les aules, la qualitat o el nombre d’ordinadors, i la despesa per estudiant, no incideixen en el resultat. Tan sols la qualitat del professorat pot superar l’afectació del nivell de les seves famílies.
Aquest gràfic ens dóna una idea del problema:

Font: Our World in Data

El canvi de paradigma a mitjans del segle XVI als països nòrdics, no va arribar a Espanya fins a mitjans del XVIII, mentre que durant el segle XIX, en el qual tots els països d’Europa, excepte Itàlia i Espanya, van invertir decididament en educació, aquests dos països van quedar definitivament ressagats, i la seva lleu pujada solament pot atribuir-se a la proximitat i la forta relació comercial amb la resta d’Europa.
Al 1.860 només el 18% de la població espanyola sabia llegir, el 30% dels homes i el 8% de les dones. Les variacions regionals eren molt grans. Castella León, Cantàbria i Madrid destacaven molt per sobre de les altres. Excepte a Cadis, Madrid i Gijón, la diferència entre homes i dones era brutal. En el següent gràfic pot veure’s que la proximitat amb França no tenia gens a veure. Catalunya no deixava de ser un exemple de la situació espanyola, i la diferència entre sexes igual d’insultant. De fet Galícia estava bastant més alfabetitzada que Catalunya.

Font: Censo de Población de 1860

El tarannà de la nostra classe política, tot i ser encara poc inclinada a la inversió en educació, per sort ha canviat.
Com pot veure’s en els següents gràfics, excepte a Catalunya l’esforç pressupostari en educació és pràcticament igual governi la dreta o l’esquerra. A Catalunya, no obstant això, la diferència no només existeix sinó que és especialment punyent. La dreta en el poder, tot disposar d’un dels majors pressupostos totals per habitant, ha reduït la inversió fins a deixar-la als últims llocs, tant d’Espanya com d’Europa.
Despesa en educació per Comunitat Autònoma i per habitant de cadascuna d’elles:

Font: Datosmacro.com

Pressupost total per Comunitat Autònoma i per habitant de cadascuna d’elles:

Font: Datosmacro.com

En general les coses no han canviat massa. El següent gràfic mostra que Espanya segueix estant a la cua d’inversions en educació de tota Europa. Només els països de l’antiga Unió Soviètica inverteixen menys, encara que també cal considerar que el salari del seu professorat és molt inferior, de vegades no arriba ni a la meitat de l’espanyol. A més Espanya és l’únic país d’OCDE que amb la crisi ha disminuït el percentatge dels seus pressupostos en educació. La resta de països tot i les retallades el van mantenir o augmentar.
L’informe de la PIAAC, que la seva serietat no admet cap dubte, mostra que el nivell dels joves espanyols està bastant per sota de la mitjana europea. I recordem que la globalització ha fet que la competitivitat hagi passat dels països i les empreses a les persones.
Com mostra només cal saber que la taxa d’atur dels espanyols amb habilitats matemàtiques de nivell 1 és tres vegades superior als del nivell 4 i 5, i el seu salari la meitat.
Aquest gràfic tot i ser del 2.013, mostra la realitat, que en principi s’ha agreujat aquests últims anys:

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *