Sobre la Economia 5a part (Desocupació Tecnològica)

En una societat imperfecta i pèssimament governada l’atur és inevitable. La repetida cantarella de la desocupació tecnològica és l’excusa dels governants impotents, recorreguda des de temps immemorials quan no existien ni la informàtica ni la robòtica.
Cert, la tecnologia redueix els costos de producció o augmenta significativament aquesta mateixa producció, provocant, amb això, un imponent excedent de mà d’obra, atur i pobresa, i, per tant, menys consum i encara més pobresa, però només a les societats que no han sabut administrar pel bé comú la sobtada però previsible irrupció de la tecnologia.

Curiosament algunes societats de fa més de dues mil anys ja es preocupaven per aquest problema. Els avançaments tecnològics destruïen ocupació o alliberaven del treball a molts ciutadans, mentre que una millor alimentació i la higiene van aconseguir augmentar l’esperança de vida, provocant importants revoltes i canvis socials. Al segle XVI, Colbert, ministre de Lluís XIV, tractava als inventors de màquines enemics dels treballadors. Es va oposar a la introducció de màquines en les indústries privades, encara que cínicament va afavorir la seva introducció a les empreses públiques, amb l’objectiu de guanyar un avantatge sobre les demés.

space-telescope-532989_960_720

Com hem pogut caure en aquesta trampa?
El primer que ens preguntem és per què els economistes i governants de la dècada dels vuitanta no ho van preveure, quan gent molt més simple ja ho veia venir.
Els economistes de l’època, en la seva majoria a més, van creure estúpidament que el mateix sistema crearia noves indústries i fonts de riquesa. Estaven convençuts que la mateixa tecnologia crearia nous llocs de treball (molts d’ells encara segueixen aferrats a aquesta idea). I durant els primers anys va semblar que tinguessin raó. En les empreses més capdavanteres o desenvolupades, les noves tecnologies creaven tanta riquesa com atur, que era absorbit per altres indústries que creixien a la seva ombra. Però tot té una fi, el creixement perpetu només és possible amb una bona coordinació i regulació econòmica, mai amb un liberalisme desenfrenat, que, contràriament al que es pensa, tendeix al desequilibri.

Aquests economistes no van fer cas a Keynes, se suposa que per prejudicis tan personals com a intel·lectuals, que ja en 1930, en una conferència titulada «Les possibilitats econòmiques dels nostres néts», curiosament en la Residència d’Estudiants de Madrid, va dir:
«Estem sent afligits per una nova malaltia, de la qual alguns lectors tal vegada no han escoltat el nom, però de la qual escoltaran a gran escala en els anys per venir -la desocupació tecnològica-»
Paradoxalment la desocupació tecnològica ha afectat més a les empreses o indústries menys avançades tecnològicament, que a les més avançades. Aquestes últimes, al no poder competir amb les primeres, van haver d’acomiadar part de les seves plantilles, exigint més productivitat i hores laborals als treballadors que havien pogut o volgut mantenir en els seus llocs.
Keynes estava segur que la societat, gràcies a la seva intel·ligència superaria positivament la crisi. Fins i tot es va atrevir a predir les hores que es treballarien, tres al dia, i la data aproximada, el 2030. Keynes no va preveure la segona gran guerra, que endarreriria deu anys o potser més, a la societat; de manera que podem ajornar la seva predicció entre el 2040 i el 2050.
Evidentment Keynes va pecar d’optimisme. La majoria dels actuals economistes segueixen girant l’esquena, tant a ell com a la realitat, se suposa per estar subjectes a uns polítics i unes corporacions que no permeten la intel·ligència, tret que els sigui favorable.

Recordo que de petit el meu pare treballava tota la setmana excepte els diumenges. En aquells dies el meu horari d’escola era de dilluns a dissabte, amb l’excepció que els dissabtes a la tarda hi havia classe de cant. Temps després, també coincidint amb el meu pare, el cap de setmana va passar a ser d’un dia i mig. I ja d’adolescent, tant ell com jo vam passar a gaudir els dos dies. Amb això vull dir que en relativament pocs anys, segurament deu, el meu pare va passar de treballar de 48 a 40 hores setmanals. També recordo que en aquells dies em comentava com havia estat la seva joventut, treballant d’aprenent als catorze anys, en un magatzem de puntes i brodats. Calculo que el meu pare va passar a treballar les 40 hores quan jo tindria disset o divuit anys, ara tinc seixanta-quatre i durant tots aquests anys he estat vivint els començaments de la revolució tecnològica més gran i ràpida de la humanitat; no obstant això, l’horari legal segueix sent de 40 hores setmanals, que la generació del meu pare va aconseguir fa quaranta-sis anys, legal perquè sé de molts treballadors, fins i tot funcionaris, que, d’una o altra manera, acaben fent més.
Als vint-i-quatre anys vaig muntar la meva primera empresa de confecció, amb nou treballadors fixos i la tecnologia més capdavantera del moment, a part d’alguna innovació pròpia. Vaig imposar les 35 hores setmanals. La resta de col·legues em va dir que estava boig, que no aguantaria. L’empresa no només va aguantar sinó que va demostrar ser la més productiva. Estem parlant de 1976.
El 4 d’abril de 1919, el ministre Conde de Romanones va signar el decret de les 48 hores setmanals, després d’una llarga vaga que pràcticament va paralitzar tota Barcelona, producte de la revolució industrial i la producció en cadena. Segons aquest decret les 48 hores havien de dividir-se entre els sis dies laborables de la setmana, encara que moltes empreses, gràcies a la gairebé destrucció de la CNT, no el van obeir.
Ha passat 97 anys des de llavors, quan les fàbriques es movien a vapor o pels corrents fluvials, amb mecanismes gairebé artesanals i de finals del segle IXX. La productivitat ha augmentat centenars de vegades, mentre milers de milions de persones han entrat en la cadena de producció industrial; no obstant això, seguim treballant 40 hores setmanals, això en el millor dels casos.

Com podem afrontar el problema?
Deixant de costat teories, com l’Economia del Ben Comú, que poden pal·liar els defectes del sistema o millorar la situació actual, però no serveixen per resoldre-la, ara mateix només hi ha dues alternatives. La primera i més coneguda és la Renda Bàsica Universal, és a dir que la societat aporti un salari mínim, el mateix per a tots, per habitant i sense necessitat de treballar. Aquest salari, se suposa, no hauria de ser embargable, ni tan sols per deutes al mateix Estat, en cas contrari perdria la seva efectivitat i raó de ser. La segona i menys coneguda és el Treball Garantit, que tracta que la mateixa societat disposi d’una borsa de treball per tot aquell que es veu incapaç d’aconseguir-ho.
Com abans hem explicat, en una societat perfecta cap de les dues alternatives hauria de ser necessària.
Per a nosaltres, la primera manca de la indispensable solidesa sociològica, a part de ser molt injusta amb les persones que, per una o una altra raó, no poden treballar. Aritmèticament és possible, però sempre comptant amb un sobrant econòmic que, sens dubte, aniria minvant per si mateix. La pluja de diners mai ha funcionat, a no ser en circumstàncies extremes i durant un curtíssim període de temps. La renda bàsica no promou la riquesa i pot acabar provocant depressió i inflació.
El treball garantit, àdhuc no sent cap panacea, ja que promou llocs de treball amb poca plusvàlua, no només produeix riquesa, encara que sigui a través de treballs de suport social o, fins i tot, d’ajuda a societats deprimides, sinó que serviria per reduir dràsticament l’horari de treball.
Tres hores al dia?, quatre potser…? No ho sabem, en tot cas millor parlar per setmana, és a dir de 15 a 20 hores repartides en pocs dies. Evidentment no és la millor solució, però si la que més en una societat tan imperfecta.

Vostès em diran que és impossible, que és un somni. I jo els dic que o això o el desastre.

(Pau Taxonera)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *